Crítica
cinema
Tots els forats de les el·lipsis
Tenint present Hitchcock, Jaime Rosales comenta que el cinema és un art del temps a propòsit de les el·lipsis narratives de Girasoles silvestres. No és que abans no jugués amb l’el·lipsi, però mai d’una manera tan radical i atrevida. Pot resultar estimulant trobar tants de forats narratius per omplir. Però també pot desconcertar que la protagonista (Júlia, interpretada per la lluminosa Anna Castillo) del nou film de Rosales vagi d’un home a un altre sense tenir prou elements per comprendre els seus aparellaments. O potser és que, renunciant a una coherència psicològica més pròpia d’un personatge que d’una persona, es tracta de fer present que hi ha decisions incomprensibles (començant per qui les fa dins del remolí de la vida) i que, en el seu cas, Júlia es mou per impulsos que, això sí, poden relacionar-se amb necessitats afectives, però també econòmiques, desitjos sexuals i, entre altres coses, la por a la solitud.
El cas és que Júlia, vivint a Barcelona, es deixa entabanar per un home (Òscar, amb el qual Oriol Pla fa una exhibició gestual) que, arrossegant-la amb el seu apassionament, vol posseir-la fins al maltractament; retorna cap a un home (Marcos, militar a Melilla) del qual, tenint una filla en comú, ja se’n va separar per la seva incapacitat d’assumir un compromís, i s’aparella amb un altre home (Àlex) que, d’un nivell sociocultural més alt que els precedents, tampoc no sap com afrontar la responsabilitat familiar. Si bé pot pensar-se que presenta una dona dependent dels homes, Rosales és implacable amb els personatges masculins. Tanmateix, finalment vol aportar una mica d’esperança en un passeig vora el llac de Banyoles. Potser. Tot resta obert, incert, com a la vida .