Primavera Sound: Eufòria i incertesa

El Primavera Sound es va acomiadar la matinada de dissabte amb un diluvi fulminant, que per sort no va afectar els concerts, i amb la inquietud dels organitzadors davant el futur del festival al Fòrum. El seu codirector, Albert Guijarro, va fer un balanç d’aquesta edició a mig camí entre l’eufòria per les xifres d’assistència i la preocupació pel destí de l’esdeveniment en el recinte que ha ocupat les darreres quatre edicions. Segons l’organització, prop de 60.000 persones han desfilat pel Fòrum aquests tres dies (19.000 dijous i 20.000 divendres i dissabte), amb un increment del 20% de públic estranger, que enguany s’ha mogut entre un 40 i un 45% de l’assistència total.

En contraposició als excel·lents números, Guijarro va parlar dels dos problemes que se li plantegen actualment al festival, en relació amb l’emplaçament. En primer lloc, i tot i que el Primavera Sound té un conveni amb l’Ajuntament per als propers cinc anys, ara per ara només té garantida l’edició de 2009, perquè el consistori el dret contractual d’utilitzar el recinte per a qualsevol altra activitat que cregui oportuna. Només cal que avisi amb un any i mig d’antelació. I en segon terme, l’augment de les queixes dels veïns i dels propietaris dels hotels de la zona, una pressió social que podria obligar el Primavera Sound a acabar els concerts a les tres de la matinada, situació que, evidentment, portaria els seus responsables a buscar un nou emplaçament on es pogués dur a terme la programació de matinada o, fins i tot, a buscar un espai fora de la ciutat per reubicar-se definitivament.

Finalment, Guijarro va insistir que el Primavera Sound “se sent discriminat” en la nova política de suport a la música en viu que ha engegat la Generalitat de Catalunya, i va afegir que “ens han deixat una mica de costat en aquest tema pel fet que som un festival de pop-rock i, segons diuen, aquest és un món molt complex”.

Balanç artístic
Musicalment, el balanç artístic d’enguany ha estat marcat des del primer moment pels dos concerts dels britànics Portishead. No és habitual veure un grup tan perfeccionista i curós amb el so, i encara menys en el context d’un festival, on el privilegi d’escoltar un concert en excel·lents condicions sonores no és fàcil. Però els de Bristol han dignificat la música en viu i s’han menjat a queixalades la resta d’integrants del cartell. Els britànics també poden presumir de referent modern, en el millor sentit del terme, en part perquè la programació d’aquesta edició ha mostrat un excés de nostàlgia que no ha donat els resultats esperats.

Throbbing Gristle ha esdevingut l’excepció d’un apartat de velles glòries, entre elles, The Sonics, Devo, Mission Of Burma, Public Enemy o Sebadoh, en estricte ordre cronològic, que confirma que l’aposta per reivindicar mòmies en actiu amb un fi pedagògic és una loteria de la qual no cal esperar grans premis. Especialment dolorós és el cas de Public Enemy, que van espatllar el que per a molts és el millor disc de tots els temps i, a més a més, van incomplir la promesa de reinterpretar-lo íntegrament.

Interessant, tot i així, l’obertura al hip-hop, gènere fins ara oblidat al festival que va aconseguir molt bona nota gràcies a De La Soul i Clipse, i, també, al flamenc, evidentment amb Enrique Morente, que dissabte a la nit es va aliar amb Lagartija Nick per repassar Omega, el disc que van gravar conjuntament ja fa una dècada. n