Cinema
Léa Mysius
Directora i guionista
“Volia traslladar al públic el món màgic dels nens”
Guionista de renom abans que cineasta, Léa Mysius (Bordeus, 1989) va escriure per a cineastes com ara Arnaud Desplechin, Claire Denis i Jacques Audiard abans de debutar com a directora amb Ava (2017), que es va estrenar en la Setmana de la Crítica de Canes. Los cinco diablos , el segon llargmetratge que dirigeix, s’acaba d’estrenar als nostres cinemes, després de passar també pel festival de Canes (aquest cop en la Quinzena de Realitzadors) i per Sitges. Ambientat en un poble dels Alps, té com a protagonista Vicky, una nena dotada d’un sentit de l’olfacte especial que professa un amor incondicional a la seva mare. L’arribada de la seva tia farà despertar en la nena els records de la seva família amb què, inconscientment, ha de carregar. Adèle Exarchopoulos interpreta la seva mare.
Vostè també tenia un sentit de l’olfacte especial. En quina mesura ‘Los cinco diablos’ parla de vostè?
No és una pel·lícula autobiogràfica, però sí que és veritat que, de petita, tenia una obsessió per les olors i els perfums. A la pel·lícula surten coses de la meva infància, lectures que he fet... Hi ha influències molt diverses que formen part de la meva personalitat.
L’olfacte hi té un paper important. Què li aportava aquest sentit?
No volia parlar del món del perfum; volia abordar l’olfacte i les olors en un sentit més primitiu. Per mi, aquestes olors són les que ens porten els records. Volia abordar precisament aquest aspecte, entès en el sentit de la magdalena de Marcel Proust. Els records tenen per a mi un vessant molt físic, estan ficats dins el nostre cervell. Les olors em permetien parlar d’una nena que carregava amb un passat que no era el seu, m’aportaven molt material per explicar la història.
Per què ambienta la història en aquests paratges impressionants dels Alps?
M’interessava que l’acció passés en un poble petit envoltat de muntanyes perquè pot ser un paisatge sublim i magnífic, però, a la vegada, opressiu. Són llocs on a les dues de la tarda ja no hi ha sol, on tothom es coneix. M’interessava reflectir aquest sentit de comunitat, un paisatge que m’aportés alguna cosa fantàstica, amb el llac, les muntanyes...
L’assetjament als pobles petits encara és pitjor, diu la directora de ‘Cerdita’. Això ajudava a crear la sensació de la nena d’estar atrapada?
Sí. El fet que la nena es pugui sentir atrapada és perquè és estranya i solitària, però, de fet, els nens se’n riuen d’ella perquè reprodueixen el que veuen i senten als seus pares. En un poble petit, els nens senten com pensa i com actua la gent, encara que no es verbalitzi. Tot aquest sentiment que no es diu és el que m’interessava reproduir, i, de fet, no ho hauria pogut fer en una ciutat, on molta gent no es coneix.
La família és mestissa, hi ha personatges amb diferents identitats sexuals... ‘Los cinco diablos’ parla de la diversitat i de la intolerància? És una pel·lícula política?
Sí, de fet, volia representar una família típica de la França actual. N’hi ha de diferents, és clar, però n’hi ha moltes de mestisses. També volia abordar aquest punt de vista polític amb un nou sistema de representació. Volia denunciar aquesta pujada de l’extrema dreta i del racisme, però sense parlar-ne directament; que el racisme hi fos present. Crec que se sent en la pel·lícula també gràcies a aquest paisatge claustrofòbic de les muntanyes i el petit poble.
El gènere fantàstic ajuda a retratar els personatges?
M’interessava explicar la història des del punt de vista de la nena perquè els nens viuen en un món molt més màgic, i volia traslladar-lo al públic, portar-lo a aquest altre món amb unes pautes diferents. I el fantàstic em permet parlar de racisme, però com si fos un conte.
Per què posa noies al centre de l’acció, als films que dirigeix?
Tots els meus personatges principals són dones i joves. Estic molt interessada tant en la infància com en l’adolescència, no sé ben bé per què. Suposo que és perquè associo la part més important de la imaginació amb la infància.
Quines influències més importants té la pel·lícula?
Hi ha moltes influències del cinema i la literatura nord-americans, tant en els paisatges com en la mística dels personatges. M’han marcat escriptors com ara Philip Roth, però també pel·lícules que són de gènere, com ara El resplandor, de Kubrick, i d’altres que no ho són. És molt difícil citar-los tots. També tinc influències filosòfiques, com ara la d’un autor que defensa que tot el que passa abans del naixement d’una criatura l’influeix. Totes aquestes referències són d’alguna manera en la història, igual que la Vicky carrega amb la història dels seus pares.
Diria que la seva pel·lícula parla també de la gelosia?
Sí, parla d’amor i parla de possessió, tant en el cas de la Vicky com en el d’en Jimmy [el seu pare]. La Vicky mostra un amor excessivament possessiu respecte a la seva mare i sent que l’arribada d’algú posa en perill aquest amor. No entén que la mare pot estimar també altres persones. Amb el desenvolupament de la pel·lícula i l’evolució del personatge de la Vicky s’entén que, si s’estima com cal, en realitat, el que s’ha de fer és deixar la gent lliure i no posseir-la.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.