Una de pirates nipons
‘One piece red one’ arriba avui als cinemes i amplia l’èxit internacional de la saga. Eiichiro Oda va crear fa 25 anys aquest manga, el més venut de la història
“Els pirates al Japó són gent sense terres que viatja pel món buscant la llibertat, sovint són acceptats d’una forma positiva.” Ho explica des del Japó Gorô Taniguchi en una entrevista per Zoom a El Punt Avui. Aquesta visió romàntica dels pirates és una de les claus, opina, de l’èxit de l’univers de One piece. L’últim llargmetratge que ha inspirat, One piece film red , arriba avui als nostres cinemes, també doblat al català.
Aquesta darrera pel·lícula ha fet més gran encara el fenomen: ha recaptat 2.254 milions de iens al Japó (més de 16 milions d’euros), i a França, on es va estrenar fa unes setmanes, ja té gairebé un milió d’espectadors i és ja l’estrena d’anime més reeixida de la història del país. Fins i tot dins de l’èxit de la franquícia, les xifres de la pel·lícula són excepcionals. Els populars cromos catalans de Panini tenen una col·lecció dedicada a One piece.
“Aquest és un projecte amb molta responsabilitat, ja que l’univers One piece és molt conegut mundialment i hi havia molta expectació –explica Gorô Taniguchi–. El motiu que m’escollissin com a director és per intentar que aquesta pel·lícula arribés a més públic, no només als fans de la sèrie. Això comporta molta responsabilitat, perquè si modifiques res o innoves, pot ser que als fans de sempre no els agradi. Ha estat un repte innovar per arribar a més gent sense fer enfadar els fans.”
Luffy i la seva tripulació de pirates bons són els protagonistes de One piece, una sèrie de manga shonen (destinada a públic jove o nens) creada el 1997 per Eiichiro Oda. És el manga més popular del món, amb 490 milions d’exemplars venuts. A partir del 1999 es va començar a adaptar a l’anime i actualment té més de mil episodis, emesos a 80 països, i una quinzena de llargmetratges. La nova pel·lícula comença amb el primer concert en viu de la famosa cantant Uta, molt admirada per Luffy i per tots els pirates, i amb una sorprenent revelació que té a veure amb els orígens del protagonista.
Gorô Taniguchi, que va tenir un primer contacte artístic amb One piece el 1998, en realitzar un capítol animat especial del manga, creu que situar la música al centre de la història ha contribuït al seu èxit: “Jo crec que el poder de la música és important. El fet que sigui l’element principal de la pel·lícula fa que sigui fàcil de veure per al públic. Per poder gaudir-la realment has d’anar al cinema. Al Japó i internacionalment estem arribant als darrers capítols de One piece i al públic se li ha despertat l’interès.” Arribar a tota mena d’espectadors ha estat clau per a l’èxit del film: “Ha pogut arribar a totes les capes de públic: els fans que només llegien manga, el que veia l’anime, el públic que ha sentit parlar de One piece però no ho ha vist mai...”
La identitat de Luffy
Un altre element clau de la trama és la identitat de Luffy: “Vaig proposar recórrer al primer episodi de la sèrie per explicar a la pel·lícula què vol ser, que l’eix principal sigui el que busca Luffi”, explica Taniguchi. El cineasta creu que el format de la pel·lícula, que dura una hora i 55 minuts, és tot un repte: “És més fàcil crear les històries de One piece en el format televisiu, dividides en episodis. Un llargmetratge és més complicat perquè t’has de concentrar bé en les històries de cada personatge. Per a mi la pel·lícula és com un festival amb diferents personatges i històries.”
Un altre tema que planteja la pel·lícula és la relació entre el món real i el món virtual. “Tant el món virtual com el món real són importants per a les persones –comenta el director–. El món virtual és un lloc on pots alliberar-te de l’estrès del món real. Però si et fiques massa en el món virtual, també es converteix en un estrès que acaba sent real. La coexistència i l’equilibri dels dos mons és el millor per a les persones.”Gorô Taniguchi ha tingut una cura especial amb les emocions. “Per al departament d’animació –comenta–, Luffy i els seus amics eren fins ara estrelles d’acció, però en aquesta ocasió, els vaig dir que també havien d’expressar el seu interior, els seus sentiments i emocions. També vam treballar amb els actors de veu, els vam reunir i els vam explicar la història escena per escena, i els vam demanar que els mateixos actors escollissin la manera més òptima per transmetre emocions. El resultat de tot aquest treball ha fet que les emocions estiguin al centre.”