Crítica
teatre
Ritual per exorcitzar el mal d’amors
Experimentem l’amor a partir de la seva absència, i és des del procés de dol, d’un estadi melancòlic, atiat pel confinament que Pippo Delbono va passar a Catània, que el director de la Ligúria s’ha aproximat a aquest concepte universal anomenat amor. I s’ha basat en el fado, en la tristesa d’un cant poèticament dolorós i emfàticament fatalista, com si volgués encomanar-se a uns déus que han de perdonar els pecats dels homes tal com canta Miguel Ramos, superb, acompanyat de la guitarra de Pedro Jóia a Amore , que Temporada Alta va estrenar dissabte al Teatre Municipal de Girona. El fado, com a expressió musical d’una ànima afligida, és el protagonista absolut d’una proposta escènica més a prop de la poesia visual que del teatre. La veu de Pippo Delbono, assegut a l’última fila de la platea, recita hipnòticament versos del poema Amar de Carlos Drummond de Andrade, però també de Rainer Maria Rilke, mentre a l’escenari es componen quadres escènics amb els actors fent d’estàtues vivents, de gran bellesa plàstica, en un decorat vermell, simbòlic, per descriure, a mode de retaules medievals però amb la desolació d’un quadre de Hopper, al·legories de l’amor: des de l’adoració a l’altre a la submissió. Mentre que l’arbre de l’amor, el Cercis, floreix en rosa violeta, Delbono ho fa en blanc, l’amor més pur. Però “l’amor és una dictadura”, diu una de les actrius, vestida de blanc núvia, per recordar-nos un amor que és primavera feta presó. El fado, i per tant Portugal, porten Delbono a explorar el seu passat colonial. Cap Verd i Angola hi són presents amb la dansa, la poesia i la cantant Aline Frazâo interpretant Beline, una cançó de revolució, incapaç de trobar en el cançoner angolès una melodia amorosa. El final evocant la vitalista nit de morts mexicana esdevé un consol tristoi. Amore és un ritual per exorcitzar el mal d’amors.