El desfici llaminer de Rocío Molina

El plaer és llaminer i ràpid. I molt intens; gairebé frenètic. I de color rosa xiclet, com l’escenari en el qual Rocío Molina (Màlaga, 1984) taloneja amb desfici. És el flamenc que dialoga, una conversa d’enamorats, el flirteig d’abans de la passió, amb la guitarra de Yerai Cortés (Alacant, 1995). Com si ballés en un pati, una tarda blava de primavera, fugint del dramatisme, l’expressió dolorosa; el gemec de cames i peus.

La malaguenya va estrenar diumenge al vespre a El Canal de Salt dins el festival Temporada Alta , Vuelta a Uno , l’espectacle amb el qual tanca la trilogia de guitarra, i en el qual s’endinsa de forma expansiva, juganera i trencadora, amb un ritme trepidant, en altres territoris de la dansa, més alegres i vitals per convertir-ho en una festa que comença de forma innocent, gairebé infantil.

Estructurat en tres parts, la danzaora, tal com Rocío Molina es defineix, es menja amb desfici les llaminadures enroscades al canell, les clàssiques polseres dolces. És la última part, en la qual ja s’ha vestit amb la jaqueta de lluentons per advertir-nos que, un cop despertat el desig, ja no hi ha aturador. Abans, Rocío Molina s’ha descalçat i ballat en un dels entarimats amb la delicadesa i disciplina i d’una gimnasta olímpica a la barra. Hi haurà hagut també moments de ball enfebrat, amb la flor al cap i amb els tacons calçats. I quan la guitarra es fa silenci, els peta-zetas a la boca de l’artista sonen amb l’estètica d’una crooner a punt d’un blues. En aquest cas, però, res és melancòlic, tot és un divertimento, un atreviment coreogràfic que arriba al seu punt àlgid amb el joc de ventalls que mou de forma endimoniada, posseïda pel gaudi i per la festa; celebrant la dansa en la seva expressió més expansiva.