‘Yerma’, l’alarma

Deia Federico García Lorca en una conferència a la Residencia de Estudiantes, el desembre del 1928, que les cançons de bressol, lluny de ser només per conciliar el son d’una criatura, sovint marcaven les amenaces. Yerma comença amb una cançó de bressol. Ja albira, potser, les amenaces d’una Espanya republicana el 1934 que acabarà derrotada per les forces reaccionàries. Sonen les alarmes. Efectivament, comenta l’actriu Iolanda Sey, “hi ha molts tipus de dones, moltes maneres de viure”. Però a la dona d’aquesta tragèdia poètica, protagonitzada per María Hervás, només li deixen un rol possible, i ella s’hi revolta. Per això, conclou l’actriu Bárbara Mestanza, Yerma és una revolució, “és el que passa quan no ens conformem”. L’espectacle, dirigit per Juan Carlos Martel, s’estrena aquest divendres i allarga temporada a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, només fins al 16 de desembre. Per Martel, hi emergeixen tots els límits (el gènere, el canvi climàtic...) que el sistema no permet desenvolupar a la protagonista. I aquí esclata la tragèdia.

Lluís Pasqual va escriure una particular biografia, De la mano de Federico, i el primer retorn a Barcelona abans de tornar a dirigir el Lliure va ser amb La casa de Bernarda Alba (TNC, 2009), protagonitzada per Núria Espert i Rosa Maria Sardà. També va ser sonada la seva adaptació d’El público al Mercat de les Flors. Un altre històric del Lliure, Frederic Amat, se sent un espectador lorquià. Tot i això, fins ara, mai el Teatre Lliure havia produït cap obra del poeta, que va trobar a Barcelona l’escalf per al seu teatre, amb la musa Margarida Xirgu com a líder al seu vers intens de múltiples capes, popular i íntim alhora.

Frederic Amat, precisament, és el primer còmplice del director. Assumeix l’escenografia i el vestuari. Un espai volgudament abstracte que vela i que revela. Una estructura ovalada amb unes teles que tapen o mostren, en funció del joc de llums. No hi ha audiovisual, tot i que Martel en sigui un gran defensor, per incorporar capes i contemporaneïtat a l’escena. Va ser la condició que Amat va posar al director. A canvi, diu Amat, les ombres de les teles aporten una certa imatge de pel·lícula coreogràfica i no es distancien dels dos conceptes que el fundador del Teatre Lliure, Fablà Puigserver, reclamava a les obres d’aquesta companyia: artesania i agosarament.

La veu poètica de Lorca hi és i es reforça amb la música, unes cançons compostes per Raül Fernández, Refree, i que interpreten a cappella els membres de la companyia (amb el suport d’alguna percussió). Per Hervás, de fet, cada cop pesa més en la seva interpretació “la paraula i el temps”. I és que deixen que les rèpliques ressonin, que s’eixamplin, com en un poema. També en els espais de cor grec (principalment les converses de les dones que viuen a l’entorn de la protagonista, Yerma), hi ha un moviment calibrat per l’ofici de la coreògrafa Lali Ayguadé. L’obra fuig del quadre naturalista i de l’entorn rural on està ambientada la peça original i opta per una atemporalitat, perquè, d’aquesta manera, “els personatges projecten les nostres pors i les nostres valenties”, comenta Martel. L’obra es programa un mes a Barcelona i farà dues setmanes més a Madrid, al Centro Dramático Nacional, a part d’una gira per Catalunya durant dos mesos, una exhibició suficient per a un text de Lorca, si bé el públic sempre n’espera l’aprovació per assistir a la funció, admet el director del Lliure.

Yerma narra la peripècia d’una dona que desitja una relació més profunda amb el seu marit (Juan), que se circumscriu a la vida domèstica i a procrear fills, una incapacitat que la limita encara més. Isabel Rocatti, que interpreta la vieja pagana, recorda que van casar la seva besàvia als 14 anys. David Menéndez també celebra ser en aquesta producció. El seu pare li llegia Lorca cada nit, de petit. “Tenim una gran responsabilitat”, assegura. Martel, en aquest sentit, està eufòric amb el repartiment, que completen Joan Amargós i Camila Viyuela.