“L’entorn constreny i castiga els bandejats”

Pri­mer vaig con­nec­tar amb el seu art. És un art sinuós, for­mal­ment ele­gantíssim, i alhora fosc i tèrbol. Pren la per­fecció tècnica del nou­cen­tisme i la far­ceix de deca­den­tisme moder­nista. I aquesta mitja tinta, és clar, molesta. La seva vida és un reflex defor­mat d’aquesta acti­tud: pro­mesa de l’art català en la seva joven­tut, Smith acaba els dar­rers anys de la seva vida en un hos­pi­tal psi­quiàtric de Nova York. Viu sem­pre amb els seus cinc ger­mans i la seva mare, que de tant esti­mar-los els des­tru­eix. La novel·la, doncs, hi havia estat sem­pre; només calia que algú l’escrivís.

El prin­ci­pal repte va ser alli­be­rar-me de la recerca que havia fet, que no pesés massa a l’hora d’escriure. Les altu­res és una novel·la, un retrat, si voleu, però no una bio­gra­fia ni un estudi artístic. Pel que fa a l’estil, una cosa que em va anar molt bé va ser imbuir-me de les expres­si­ons literàries de cada moment històric: del rea­lisme nord-ame­ricà, pel pri­mer capítol; del moder­nisme de Ruyra i Català, per la veu de la mai­na­dera; del Glos­sari d’Ors, pels anys de refi­na­ment bar­ce­loní i de París… I de Woolf i Rodo­reda en els últims capítols, quan el lli­bre s’endinsa de ple en la com­ple­xi­tat i la decadència dels per­so­nat­ges.

Deci­di­da­ment. I també una novel·la sobre les con­ven­ci­ons soci­als: l’entorn cons­treny i cas­tiga els ban­de­jats. Sense un veïnat espi­eta, sense una crítica furi­bunda deci­dida a des­tros­sar-lo, sense la gelo­sia d’alguns dels seus ger­mans, Smith no hau­ria estat víctima de res.

Cada lli­bre vol una forma dife­rent, i és per això que sem­pre m’he sen­tit còmode en els híbrids: he escrit con­tes que són monòlegs, peces tea­trals que són mani­fes­tos o fils de pen­sa­ment, novel·les frag­mentàries o collage… Les altu­res em va dema­nar l’estruc­tura del panòptic: visi­ons con­fron­ta­des que jut­gen i obser­ven des de temps i llocs molt dife­rents.

Pens que ens tro­bam en un moment fantàstic pel que fa al talent i a la diver­si­tat de veus, joves i no tant. Mai s’havia escrit tant i amb pro­pos­tes tan dife­rents en català.

La defensa dels drets pro­fes­si­o­nals és l’eix cen­tral de la nos­tra tasca. Repren­dre la nego­ci­ació amb els edi­tors, con­so­li­dar el diàleg amb les ins­ti­tu­ci­ons, con­tri­buir a la ver­te­bració dels Països Cata­lans com a marc de referència, perquè no podem per­dre part del país, part dels lec­tors… Hem fet pas­sos ferms per tro­bar-nos amb els edi­tors, tot i que hi hau­rem d’insis­tir més, i a prin­ci­pis d’any farem una extensa enquesta sobre l’estat de l’ofici d’escrip­tors i tra­duc­tors que ens per­metrà traçar un mapa de pri­o­ri­tats en aquest sen­tit.