Artistes col·leccionistes
Una exposició a CaixaForum Barcelona permet tafanejar les obres d’autories diverses que decoren cases i tallers de 10 creadors
La casa del pintor Luis Feito estava plena d’obres de procedències diverses. Però així i tot ell no se’n considerava pas, de col·leccionista. “Soc un acaparador perquè no busco les peces, compro el que trobo”, deia. Al dormitori, per exemple, hi tenia un imponent buda sedent amb collarets, que ara és un dels objectes que conformen l’exposició Déus, mags i savis (fins al 2 d’abril), en què CaixaForum Barcelona descobreix els fons artístics de 10 artistes, tot fent-los dialogar amb les obres de la seva autoria que conserva l’entitat financera.
Quantes sorpreses! Quina oportunitat més única per tafanejar l’art dels altres que artistes consagrats tenen en els seus espais íntims. I que bé que s’entén així la inspiració per a les seves pròpies obres. La d’un Barceló que té col·locats els seus tresors amb la minuciositat “d’un gabinet de curiositats”, revela Maite Borràs, que ha comissariat la proposta juntament amb Àngels de la Mota. L’artista mallorquí ha acceptat deixar de veure durant molts mesos el seu Basquiat, un conjunt de cranis de bòvid, un crani maia amb el cap d’un enemic a l’interior, una banya de narval, una còpia de Josep de Ribera i un Jean Benoît fet amb ossos de pollastre.
De la llar de Susana Solano també ha sortit una selecció deliciosa d’objectes adquirits en els seus viatges a Àfrica i Àsia: uns reposacaps de fusta etíops, una extraordinària màscara bobo-fing de Burkina Faso i una llança ngombe de la República Democràtica del Congo. “La meva col·lecció és el meu mestre”, proclama el fotògraf Hiroshi Sugimoto, que a CaixaForum ho demostra posant de costat un gorintõ (un reliquiari per contenir les cendres de buda), de bronze daurat, amb la rèplica que ell en va fer, de vidre i amb una de les seves imatges de marines a l’interior. Hipnòtic.
“Són objectes que tenen una aura especial perquè han sigut testimonis i a vegades protagonistes de l’acte creatiu dels artistes”, remarca Borràs. Tot i que també hi ha el cas invers, com el de Joan Hernández Pijuan, que un cop fet el seu treball artístic va anar a buscar “peces en les quals es reconeixia”, sosté De la Mota. Un pal ritual de la cultura gurage (Etiòpia), una taula sagrada de la cultura arunta (Austràlia), un atuell neolític xinès... Les coincidències són enormes.
També és bonic de veure com Tàpies i Miró compartien afició pels rotlles de cal·ligrafia japonesa. Però mentre Tàpies era un col·leccionista típic (“buscava les peces més representatives per construir una col·lecció universal”), Miró es deixava guiar pel seu instint més salvatge, que sovint el portava cap a allò més popular i menys sumptuós. Com ara titelles que tenia col·locats al costat d’una foto de Picasso.
Aquest gust per la peça magrejada, és a dir viscuda, també el té Georg Baselitz, que per crear una maternitat va xuclar d’una escultura africana yombe-kongo “molt diferent de les que veiem exposades als museus. És tosca, poc polida i sobretot molt expressiva”, narra Borràs.
Que què va estimular Manolo Millares a crear els seus famosos quadres de xarpelleres? Un dolor compartit (el seu, el de la dictadura) amb la colonització espanyola de les illes Canàries. La seva col·lecció arqueològica dels pobles aborígens era potent, i s’hi emmirallava. Vegin si no les correspondències amb un crani humà amb restes d’embolcall funerari de Guadayaque, que tenia a prop seu.
La instigadora d’aquesta magnífica exposició va ser l’escultora Rosa Amorós, que durant la pandèmia de coronavirus es va retrobar amb els objectes que havien aplegat amb el seu marit, l’editor Gustavo Gili. Quan es va quedar viuda, es va canviar de casa i ho va desar tot en caixes en una estanteria. La seva manera de recuperar el que contenien va ser realitzar una instal·lació en què es barregen i es confonen els vestigis prehistòrics i de cultures no occidentals amb les seves escultures.
No s’ho haurien de perdre.