Quan viure és un risc

En el sistema literari català, i segurament en tots, però el català és el que conec, hi ha autors que escriuen bé o molt bé, ho saben i ho demostren en els textos i en les declaracions; n’hi ha que no escriuen bé, però s’ho pensen i no se’ls sol fer evident la discrepància de percepció i, també, hi ha rara avis que escriuen bé o molt bé i no donen la més mínima mostra de ser-ne conscients, com si el merit els fos aliè. Carme Martí és membre del tercer grup i amb Els núvols (Amsterdam) demostra el primer supòsit, que escriu molt bé, i quan s’hi conversa, evidencia el segon, perquè fa l’efecte que ella no ha fet res. O no gaire.

Carme Martí (Montblanc, 1972) és escriptora, filòloga catalana i professora. Ha dedicat gran part de la seva obra a la recuperació de la memòria històrica. Del seu debut, Un cel de plom (2012), la biografia novel·lada de Neus Català, va vendre 20.000 exemplars, una xifra molt elevada. També és autora de la novel·la El camí de les Aigües (2017), una història de memòria i present, inspirada en la seva àvia, i un homenatge a la cuina. També ha publicat llibres de no ficció, com ara Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia, i és coautora de Cròniques rurals.

Ara, torna a les llibreries amb Els núvols, una història sobre la maternitat, la fragilitat humana i la lluita per la vida, des del punt de vista mèdic, social i emocional de les cardiopaties pediàtriques. És a dir, l’obra narra les operacions de cor del Marc des de petit i fins als 16 anys i de com ho viu la seva mare, la Cristina. I el pare, i la germana, i l’àvia, i les veïnes, i els metges, i altres pacients i altres famílies.

“La meva primera novel·la era una història real, la segona, una història real combinada amb ficció i, ara, he fet una història completament de ficció però que vol explicar una veritat. Per això m’he documentat molt, per explicar una història que està basada en fets reals, en la vida”, comenta Martí.

“Fa anys, escrivint un article per al Nova Conca, vaig entrevistar persones perquè em fessin recomanacions de lectures i vaig conèixer una noia de 13 anys que em va impressionar pel molt que havia llegit. Era a causa de les hospitalitzacions, perquè tenia una patologia de cor. Això va ser el 2006, i el 2008 va ser el primer trasplantament pediàtric del Vall d’Hebron.”

El plantejament pot fer enrere més d’un lector que no es voldrà submergir en les angoixes lògiques d’una mare i d’un noi que pateixen per un tema de salut greu. En mans de Martí, el tema és el que és, però aconsegueix crear una obra d’estructura orgànica, amb una bellesa gens carrinclona i una emotivitat mostrada, no explicada. Patim amb la Cristina veient el seu dia a dia, no llegint un enfilall d’adjectius. I l’autora aconsegueix tant ficar-se i ficar-nos en la pell de la Cristina que tothom apostaria que és una autoficció, que Carme Martí té un fill malalt del cor. I no. “Que em diguis que sembla una autoficció em fa feliç, perquè em fa pensar que he aconseguit transmetre la veu d’una mare en aquestes circumstàncies.” Efectivament.

Ha fet una feina de documentació enorme, parlant amb cardiòlegs, cirurgians, infermers, psicòlegs, xofers d’ambulància i la resta de personal sanitari de l’hospital Vall d’Hebron, fent-hi llargues estades i visitant-ne tots els espais i, naturalment, entrevistant molts malalts del cor i les seves famílies. Més d’un centenar d’entrevistes a cor obert –mai més ben dit– de les quals es va impregnar fins al punt de tenir por de no ser capaç d’escriure la novel·la. “He passat moltes hores a l’hospital, a més d’entrevistant personal sanitari i malalts i famílies afectades, vivint aquell ambient. Perquè entrar a la UCI de pediatria impressiona molt, és molt dur, però també és un lloc preciós on se salven vides. Quan veus això, ho relativitzes tot.”

L’estructura és molt fragmentada, en capítols curts, en escenes, es podria dir, que alternen personatges –si bé la veu de la Cristina i del Marc hi tenen més pes–, estils, temps verbals... “Em va costar trobar la veu de la mare i l’estructura. Que la narració estigui trencada és perquè em vaig adonar que era com recordem les coses: no ho fem de manera endreçada. És una estructura orgànica que ho fa més complex. Però és que estan vivint un tsunami emocional que els arrossega.”

L’obra, a més, és una reivindicació del llibre i de la lectura. “Quan estàs en un hospital, com a pacient o com a acompanyant, necessites passar les hores i, per als qui aconsegueixen llegir, la lectura és un refugi. I quan són joves, els notes més madurs; han viscut molt sense sortir de l’hospital.”

Bella i colpidora, sense buscar provocar la llagrimeta fàcil, Els núvols és una història d’amor entre una mare i un fill. “Em vaig adonar que no havia d’explicar tant la part tècnica de les intervencions; havia d’anar més a les emocions.” És també la història de la lluita per la vida i, alhora, mostra un aprenentatge molt significatiu: la bellesa pot ser allà on menys l’esperem.

La llista d’agraïments finals és molt llarga. “M’han ajudat moltíssim. No tinc paraules per agrair el que han fet per mi. Dins del món sanitari, tot el que es publica és molt tècnic, i que se’n faci una novel·la els fa contents. Com a les famílies, que també els ha agradat que expliqués la seva història i el que senten”, opina Martí.

El risc vital dels personatges l’ha assumit, d’alguna manera, com a autora. És un tema molt delicat, una documentació exhaustiva i esgotadora que amenaçava de desbordar l’obra amb temes col·laterals –temes que va saber deixar de banda, com ara les depressions per culpa de la medicació, l’assetjament escolar, les parelles que es trenquen en no aguantar la pressió de tenir un fill malalt...–, la cerca exigent d’una veu i una estructura que funcionessin... Carme Martí, però, ha superat tots els entrebancs gràcies a una narració sincera, quan cal tècnica, quan cal carregada d’una emotivitat impecablement transferida dels testimonis als lectors i, a més, amb fragments d’alt nivell literari.

I, com si fos una faula, ha rebut una mena de premis en format de coincidències, amb el miler de trasplantaments al Vall d’Hebron i amb La Marató de TV3, que aquest any està dedicada a la salut cardiovascular. Doncs endavant i fins que el cor aguanti.