Feliu Elias, tres en un

Feliu Elias (Barcelona, 1878-1948) va ser un tres en un. L’àcid caricaturista de conviccions progressistes que signava com a Apa. El temut crític d’art que assotava sense compassió les avantguardes amb l’heterònim Joan Sacs. I el pintor realista malvist per gairebé tothom (especialment, és clar, per aquells que ell destrossava en els seus escrits) aferrat al seu nom autèntic, Feliu Elias. Aquesta identitat múltiple, no del tot discordant, el va fer un personatge únic, polèmic i popularíssim a la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Ara, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’ha reconstruït en una antològica, La realitat com a obsessió (fins al 10 d’abril), quatre dècades després de la darrera exposició que se li va dedicar, al Museu d’Art Modern de la Ciutadella.

“Feliu Elias va dur els seus ideals fins a les últimes conseqüències”, exclama Mariona Seguranyes, que ha compartit el comissariat de la mostra amb Mariàngels Fondevila. La seva economia sempre va ser precària, va perdre amistats (inclòs el seu gran padrí, Eugeni d’Ors), els enemics dels seus enemics també el detestaven... “Com més aïllat, més fort es va fer”, anota Seguranyes.

Republicà, esquerrà i anticlerical, la primera garrotada la va rebre el 1911, quan el volien engarjolar per uns dibuixos en què es mofava de l’exèrcit, publicats en el setmanari Papitu fundat per ell mateix el 1908 amb uns diners que li va deixar la seva mare. Per esquivar el càstig, es va exiliar a París. Seria el primer de tres desterraments, i el més dolç de tots. El segon, quan va esclatar la Guerra Civil. Els anarquistes, que també havia ridiculitzat en les seves caricatures (“els considerava uns salvatges”), el van intimidar amb amenaces de mort que ell es va adonar que perpetrarien quan van abatre el periodista Josep Maria Planes. I el tercer, d’exili, amb els nacionales ja al poder. Tornaria a Barcelona, malalt, només per morir-hi.

Fins a les últimes conseqüències. Amb totes les seves contradiccions. Mentre amb el llapis parodiava la supèrbia dels poderosos per reclamar justícia social, o denunciava la violència de gènere en un retrat explícit del maltractament de les dones, amb el pinzell les seves idees avançades no hi tenien cabuda i s’erigia en el “guardià de la tradició de l’ofici”, sosté Fondevila. “La seva pintura té un aire d’antigor. Perenne, eterna, sembla feta per un vell mestre.” I, així i tot, té personalitat pròpia i misteris indesxifrables, tan fascinants com en la seva obra mestra La galeria, icona de les col·leccions del MNAC, un retrat del seu fill Jaume que acumula variades interpretacions dels experts. També hi ha molt d’ocult i d’inquietant en el conjunt de teles que va crear per a la llar de l’advocat vigatà Francesc Masferrer, excepcionalment exposades ara al Palau Nacional.

El seu entusiasme per plasmar objectivament la realitat (“és infinita”, predicava) va forjar la seva aversió pels moviments trencadors de l’art. Les crítiques, milers, que va signar eren demolidores. Miró, “detestable colorista”. A Dalí el va qualificar de dement. Del cubisme de Picasso, en va escriure això: “Té aquelles condicions que ens semblen poca-solta, monstruositat, espant, fúria, divergència, horrissonia, incongruència...” I els havia lloat en les seves etapes primerenques més clàssiques. “Ells el respectaven, perquè era cultíssim”, remarquen les comissàries. El xoc de trens, però, va ser inevitable. En un esborrany de carta del 1933, Dalí el titlla de “putrefacte indígena.”

Als artistes de les avantguardes europees que durant la Primera Guerra Mundial es van refugiar a Barcelona, també els va massacrar un per un. La modernitat artística, l’autòctona i la forana, no va encaixar en el gust del col·leccionisme català, en bona part influït per les visions reaccionàries de Joan Sacs. I avui és quan ens dolem de l’absència d’aquestes obres als nostres museus.

Tres vides en una. I mitja d’una quarta. Per encàrrec de la Junta de Museus, Elias també va promoure exposicions per internacionalitzar l’art català, a Amsterdam i a Lisboa. “Però Josep Pla li va retreure que fes una tria avorrida i tronada”, anota Seguranyes. L’escriptor empordanès li va dedicar un dels seus Homenots, i el retratà així: “Jo no he conegut un home que sentís un més gran horror per la bohèmia, per la falta de puntualitat, pel desgavell mental, pel desordre personal, per la vivor irresponsable.”

Les seves fílies i fòbies es despleguen al MNAC en un muntatge molt curós, i alhora s’expandeixen uns quilòmetres més enllà en una mostra complementària al Museu d’Art de Sabadell, ciutat d’origen de la família Elias.