Per llogar-hi cadires, no pas pisos!

Oriol Morales i Aleix Plana han creat aquesta nova proposta de verbatim a la qual ens té acostumats l’equip de La Planeta. En aquest Com destruir una casa hi ha una clara voluntat de trencar el model racional d’aquest teatre documental (de posar el màxim de punts de vista sobre un tema social punyent) per fugir de peces que ja n’han parlat (Gentry, dels Mos Maiorum). És una sortida per la tangent intel·ligent, que juga amb els mínims elements (tres bastides amb una lona sobre la qual es projecta el text, imatges, i s’hi fan puntuals ombres) per fer volar els 90 minuts llargs de l’obra.

Col·locar la postfunció habitual en aquests formats dins de l’obra té un punt de trampa, però des de la connexió que s’ha establert amb les actrius Karin Barbeta, Marta Fíguls i Carolina Morro (veritables conductores hàbils en un circuit d’emocions de revolts que salten de l’escalf íntim al misteri, fins a la farsa i al karaoke) tot es fa perdonar. Rebenta l’aparent objecció del verbatim. Fan un pas enrere, honestament, per ampliar la panoràmica i s’integra la voluntat artística d’influir socialment. En aquesta distància a la fórmula hi emergeixen moments estel·lars com els fongs a les parets i els lampistes de torn amb la seva particular fatxenderia per explicar com resoldre els problemes de la llar (recorden el De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, de La Calòrica?). El plantejament escènic és juganer saltant-se els codis, però condemnant amb una mirada despietada el capitalisme ferotge amb l’especulació dels apartaments turístics. Sense arribar a increpar el públic acomodat, abracen els testimonis (que acaben apareixent en pantalla quan ja han superat la crisi personal) i caricaturitzen una política que no sap redreçar la perversitat del sistema: si un ministre socialista és capaç de confondre un dret de primera necessitat com a bé de consum (propietat privada per sobre dels drets humans?) és que el socialisme ha mort o que aquell partit ha abandonat els seus ideals originaris. La casa no és l’edifici que es pot vendre i revendre a fons voltor, sinó l’espai íntim on una persona es reconeix, i pot acollir una oberta i despreocupada conversa. Hi ha d’haver camins més humans. Com destruir una casa rastreja en la boira i deixa poques preguntes obertes. No hi ha solucions. Es critica, sí, la dificultat de llogar un pis en solitari.