Tot just a l’inici

En alguna ocasió, Mal Pelo ha obert les portes de la nau on assaja al Mas Espollà (Celrà) per mostrar-hi un espectacle en procés de creació. En el cas de Double Infinite. The bluebird call, María Muñoz i Pep Ramis (fundadors i ànima de la companyia que, com fan de tant en tant entremig dels muntatges en què comparteixen l’escenari amb altres ballarins, s’hi retroben com a duo) han optat per presentar-ne el work in progress a la sala Kropotkin de la Factoria Cultural Coma Cros: un espai amb arcades que sembla en procés de transformar-se i que, en el seu estat de trànsit indefinit, els creadors de Mal Pelo han sabut aprofitar per desplegar-hi el talent escenogràfic atresorat amb el temps a través d’una recerca constant i la relació amb una diversitat de membres i col·laboradors de la companyia.

També per demostrar-hi la bellesa dels seus gestos i la saviesa per ocupar un espai amb els seus cossos, siguin en moviment o, cada cop més a mesura dels anys, en una quietud en tensió.

Segons va explicar Pep Ramis al final, aquest espectacle tot just fa dues setmanes que ha començat a prendre forma. Al darrere, però, hi ha el treball de Mal Pelo, de manera que s’hi entreveu el seu món en mutació que continua pensant sobre què som, sempre amb l’animal a l’esquena. Muñoz i Ramis no estaven sols a l’escenari (ni al darrere), en què també hi eren el violinista Joel Bardolet, el violoncel·lista Bruno Hurtado i la soprano Quiteria Muñoz. Encarnen una mena de personatges beckettians, a frec de l’absurd en un món on semblen cansats, fins un de l’altre, però hi esperen que la imaginació esclati i que l’ocell blau que crida dins del cor s’alliberi. The bluebird call tot just ha començat a existir (fent-se visible com un esbós en una sala que evoca el nom d’un anarquista utòpic) al final del Temporada Alta, al qual se suposa que tornarà l’any vinent enriquit amb la seva maduració.