Feminisme, memòria, ràbia i amor

Plantant cara a la superstició de dimarts 13 –i al mundial de futbol, tot i que això no té gaire mèrit–, ahir va tenir lloc al Teatre Nacional de Catalunya la 72a edició de la Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes, que organitza Òmnium Cultural. Com sempre, amb la presència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i del d’Òmnium, Xavier Antich, entre moltes altres personalitats del món polític i cultural, com l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

És la vetllada en què es fan públics cinc premis literaris de renom: el Sant Jordi de novel·la, el Mercè Rodoreda de narrativa, el Carles Riba de poesia, el Josep M. Folch i Torres d’infantil i el Joaquim Ruyra de juvenil. A més de dos premis no literaris, el de Comunicació Muriel Casals i l’internacional Joan Baptista Cendrós.

El 63è premi Sant Jordi, dotat de 60.000 euros i la publicació a Proa, va ser per a Gemma Ruiz Palà, per la novel·la Les nostres mares.

El 64è premi Carles Riba, dotat de 3.000 euros i la publicació a Proa, va ser per a Jordi Llavina, per Un llum que crema.

El 25è premi Mercè Rodoreda, dotat de 6.000 euros i la publicació a Proa, va ser per al debutant Marc Vintró Castells, pel recull de relats Unes ganes salvatges de cridar.

El 49è premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, dotat de 6.000 euros i la publicació a Elastic Books –estrenarà aquest nou segell d’Enciclopèdia Catalana–, va ser per a Gerard Guix, per l’obra Un far a la fi del món.

Finalment, el 60è premi Josep M. Folch i Torres va ser declarat desert.

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975), en la roda de premsa prèvia a la gala de lliurament dels premis, va ser contundent, com acostuma a ser-ho, i, després de queixar-se –amb raó– que només nou dones hagin guanyat el premi Sant Jordi en 63 anys d’història, i de l’última ja en fa 19 anys –Carme Riera el 2003–, va proclamar que el fet que guanyés una dona “era la notícia del dia”. “Això d’avui és una victòria col·lectiva i no individual”, hi va afegir Ruiz.

Les nostres mares, protagonitzada per deu dones amb històries entrellaçades, és un homenatge literari a la generació de dones nascudes als anys cinquanta, enmig de la dictadura franquista, que “van renunciar a la realització personal perquè les seves filles sí que poguessin viure una vida escollida”. “Ens van ensenyar com plantar cara al món, van ser unes heroïnes com una casa de pagès”, va declarar l’autora d’una obra “feliçment feminista”.

Un llum que crema “no és un recull de poemes, són set parts”, va comentar Jordi Llavina (Gelida, 1968). Els darrers títols que havia publicat eren poemes llargs, “sovint en forma de monòleg dramàtic”, hi va afegir.

“La memòria sempre és present en el que escric i també la relació amb la naturalesa; no hi ha dia que no estigui en contacte amb la natura”, va afirmar el poeta, que, segons el també poeta Lluís Calvo, membre del jurat, “té una gran capacitat per fixar-se en el detall, gairebé fins a la dissecció”. “Sempre és molt rigorós en els aspectes formals, molt acurat en la mètrica i la construcció”, hi va afegir Calvo. “No tinc una imaginació novel·lesca, però m’és fàcil veure els detalls de la realitat”, va comentar Llavina, que assegura no buscar una visió metafísica.

Marc Vintró (Vilanova i la Geltrú, 1975) presenta nou relats, triats entre els que ha escrit els darrers quatre anys, a Unes ganes salvatges de cridar, amb el denominador comú de la ràbia i una diversitat temàtica i de gèneres narratius. “L’ofec del món ens està afectant a tots, marcat per les crueltats i les injustícies”, va afirmar l’autor, tot i que no pretén “fer denúncia social ni gairebé jutjar”. Es considera un estoic perquè “el món és com és i nosaltres som com som i, malgrat això, hem de sobreviure agafant allò que tenim a l’abast”. A l’obra proposa un “retorn al bosc” i es burla “de tota l’arrogància humana”. Influenciat a parts iguals per la literatura i el cinema, sintetitza que són nou relats “d’un hippy sense ideals”.

Finalment, la novel·la per a joves Un far a la fi del món, de Gerard Guix (Vic, 1975), narra la història des del punt de vista del Max, de 14 anys. El seu pare ha d’anar a una illa remota a reformar un far i la família l’acompanya, just quan el noi tenia amics i li agradava una noia. “El Max ha d’intentar aturar el temps, perquè tot passa molt ràpid, rebem influències de tota mena i cal decidir les coses molt ràpid; en un lloc petit, lluny de la ciutat i internet, s’adona que pot ser ell mateix i trobar l’amor.”

No és una notícia tan destacable com que una dona guanyi el Sant Jordi, però cap dels guardonats és de Barcelona. Només és una dada.

L’espectacle de la gala va tenir un humorístic format de concurs televisiu acolorit, amb guió i direcció de Jordi Oriol i presentat per l’actor Roger Coma.

Xavier Antich, en el seu discurs, va fer una reivindicació de la llengua catalana, com és natural. “El català és l’única llengua amb una comunitat de deu milions de persones sense un estat que la protegeixi, és més, amb un estat en contra”, va afirma Antich. “La millor manera de defensar la llengua és compartir-la, a tot arreu i amb tothom; amb la literatura com a bandera, lluitem per la dignitat d’un poble que vol decidir lliurement el seu futur.”