Sánchez Piñol presenta 'Tretze tristos tràngols', un llibre de faules

Uns homes caiguts de la lluna en estrelles fugaces, un armari que s'empassa una dona, o un braç que es converteix en una pota d'elefant són alguns dels personatges que habiten en Tretze tristos tràngols, el nou llibre de l'escriptor català Albert Sánchez Piñol.

Al costat dels editors de La Campana, Isabel Martí i Josep Maria Espinàs, el destacat autor, traduït a 37 llengües, gràcies, especialment, a la novel·la La pell freda, ha presentat avui aquestes tretze sorprenents i originals faules modernes, en les quals barreja fantasia, ironia i vida quotidiana.
Amb el seu peculiar sentit de l'humor, ha explicat que alguns d'aquests relats són nous i inèdits, però altres ja van ser publicats, com el que obre l'obra, Quan queien homes de la lluna, i un altre, el titulat Entre el cel i l'infern, "deu haver estat molt llegit ja que va ser per a la revista de Renfe, i tal com anava el servei l'any passat...".

Isabel Martí ha mantingut que a cadascun d'aquests contes Sánchez Piñol -de qui un crític rus ha arribat a dir que podria obtenir el Nobel- inventa un món, en una escriptura "oxigenant, que és el que li dóna la dimensió internacional que té".

En el mateix sentit s'ha expressat Josep Maria Espinàs, qui ha considerat que de l'autor barceloní ressalta la seva capacitat "per convertir el que és real en alguna cosa que no ho sembla, amb una potència narrativa i imaginativa que admiro profundament".

Després d'admetre, a més, que és un tipus de literatura que li agrada molt escriure, ha argumentat que amb els relats pot fer coses que no permet la novel·la, "perquè la seva estructura narrativa és més fixa, mentre que en els contes, per la seva brevetat, hi ha una major elasticitat".

Escriptor sense generació ni pàtria, en paraules d'Isabel Martí, comenta que primer sempre està la història, que pot sorgir de la lectura d'un assaig literari o d'una observació al carrer, i posteriorment, "busco el gènere adequat per explicar-ho de la manera més efectiva".

Influït pel surrealisme, adverteix el també antropòleg que l'interessen sempre les relacions que mantenen els personatges de les seves històries amb els elements fantàstics, "que estan allà, perquè així sorgeixen", però remata que "no faig ciència-ficció".

En tot cas, i no dubte a tornar a posar-se el seu vestit d'antropòleg per teoritzar sobre el seu treball com escriptor, diu Albert Sánchez que potser actua com els xamans, sortint del seu àmbit habitual, per veure coses noves i poder-les explicar després als lectors.

Preguntat sobre la trilogia que va iniciar el 2002 amb La pell freda i que va prosseguir el 2005 amb Pandora al Congo, indica que la tercera part compta ja amb la meitat dels capítols escrits, però "pel camí s'ha imposat una altra novel·la, de la qual només puc dir que és fantàstica i que transcorre al segle XIX".

També diu que està immers en l'elaboració d'un guió cinematogràfic d'un dels contes de Les edats d'or, però, precisa, "el meu ritme productiu és anàrquic" i remarca que "tampoc puc escriure cada dia".