Llibres
ELISENDA ROCA
ESCRIPTORA, PUBLICA “ANIMAL FERITS”
“Proposo que ens descalcem una mica”
Som com cavalls ferrats. Hem perdut el contacte directe amb la natura; toquem poc de peus a terra
Cadascú pensa que és com és i que d’aquesta manera ja li va bé, però, si ens revisem, veurem que no és necessàriament així
Elisenda Roca, escriptora, productora, directora i presentadora de televisió presenta la primera novel·la per a adults, Animals ferits ( Edicions 62), una ficció que beu d’experiències personals dures sense abandonar l’aposta per l’esperança i per les segones oportunitats.
‘Animals ferits’ va sobretot de maltractadors i de maltractades. Però de maltractadors a la vida n’hi ha molts i actuen de diferents maneres, no necessàriament practicant la violència física.
El que volia era presentar tota una sèrie de personatges que, d’una manera o altra, tenen ferides. Un d’ells és la Nora, que ha patit un maltractament que no es veu de manera externa; no hi ha rastres físics, però sí cops amagats que es tradueixen en menyspreus, insults. Tot allò que passa de portes endins i que el personatge no reflecteix de portes enfora, perquè se n’amaga. No se sent víctima, se sent companya d’una persona que “és així, ja canviarà”.
Aquest és un maltractament que no es veu, fins al punt que el maltractador no té nom, sempre parla d’“ell”. No sé si per deshumanitzar-lo.
És per generalitzar-lo. Efectivament, és “ell”. Molt ben vist.
La seva obra és ficció, però aquest maltractador crec que s’assembla molt a una persona amb qui va conviure i que exercia una dominació tòxica.
Amb vint anys, no hauria pogut fer aquesta novel·la. En tenia quaranta quan la vaig començar, quan, més que separar-me, em vaig alliberar. Aleshores, vaig començar a crear els personatges i van sortir a raig. Però vaig decidir aturar-ho, perquè encara no em veia capaç de tirar endavant.
Li calia recuperar forces en el sentit literal perquè la situació li va provocar una pèrdua de defenses que va desembocar en una paràlisi facial parcial que encara arrossega.
El que necessitava era perspectiva. Deixar passar el temps perquè tot plegat madurés i ho pogués convertir en literatura.
Entrarem de seguida en la novel·la. Una pregunta més de caire personal: si aquesta persona a qui es refereix és viva, espera que llegeixi la novel·la i en tregui alguna conclusió?
No ho crec. Evidentment, no puc parlar per ell, però ni ho sé, ni ho espero, ni em treu la son.
Com a autora, espera que la gent llegeixi la seva obra. Com a dona, espera que també sigui útil a les dones que hagin viscut o visquin una experiència similar?
És ficció. No és un llibre autobiogràfic, ni és d’autoajuda. Però és veritat que pot ser un mirall per a dones de qualsevol edat que s’hi trobin i no ho hagin reconegut, que és molt habitual en aquests tipus de vivència.
Ressalta molt que no confonguem la novel·la amb un llibre d’autoajuda. Fins i tot, algun dels personatges en fan broma, d’aquest gènere.
Sí, és que els anomenats llibres d’autoajuda són molt tramposos, perquè, si després de llegir-los no aconsegueixes solucionar el teu problema, resulta que la culpa és teva. El meu és un llibre fruit de vivències, no només meves, sinó d’altres persones que he conegut al llarg dels anys. Són personatges de ficció amb una certa base real.
La promoció insisteix molt a remarcar que es tracta de la seva primera novel·la per a adults, tot i que ja havia fet relats per adults. Calen, les etiquetes?
Fa molts anys que faig literatura, sobretot per a infants i joves. Sovint, aquesta literatura es considera inferior. I això que sovint és la mena de literatura que fabrica nous lectors. Sempre ho reivindiquem els escriptors que hi estem especialitzats. És un genere importantíssim. El darrer premi Òmnium Cultural Folch i Torres va quedar desert, amb dolor del nostre cor, perquè jo mateixa formava part del jurat. Cal ser igualment exigent amb la qualitat, independent del públic a qui t’adreces.
Tornem a ‘Animals ferits’. Estimar no és un camí de roses. Ho avisa només de començar tirant d’una citació de Susan Sontag: “Estimar fa mal. És com lliurar-se a ser escorxat i saber que, en qualsevol moment, l’altra persona pot marxar emportant-se la pell.”
Les dues citacions que hi ha han estat triades a consciència perquè és així. Viure és arriscar. No vol dir que la gent no s’hagi d’arriscar, és clar.
Les ferires cal acceptar-les, diu una altra frase el llibre, però si queden obertes es poden infectar.
Això mateix. No ens hi hem de conformar de cap de les maneres a tenir-les sempre més obertes.
Malgrat la quantitat de ferides que hi ha per guarir, aquesta és una novel·la de segones oportunitats, i no només pel que fa a l’enamorament: hi ha pèrdues per malaltia, i per tant absències doloroses, el fuet de la malaltia d’Alzheimer, els amors impossibles, el desplaçament de les persones...
Són ferides vistes des de moltes perspectives, i algunes sense solució, com ara la malaltia d’Alzheimer, que se segueix investigant, per exemple, des de la Fundació Pasqual Maragall, on s’estan fent molts esforços. La ciència hi ajuda, però encara no s’ha aconseguit revertir.
Pel que fa als maltractaments, sempre amb un toc d’esperança, amb la idea que amics i familiars són indispensables en moments complicats. Sobretot, d’aïllament i de negació.
El més important és adonar-se del que hi ha, del que tenim, del que ens passa. Un cop que te n’adones, és quan pots fer front a una ferida així que t’està ofegant. Després, també és molt important revisar-te constantment al llarg de la vida: què fas, com actues, com tractes els altres. El meu pare sempre em deia: “La gent no canvia perquè no veu que ha de canviar.”
A la novel·la escriu: “Els que diuen que canviaran són els que menys voluntat tenen de fer-ho.”
Cadascú pensa que és com és i que ja li va bé, però, si ens revisem, veurem que no és necessàriament així.
És una novel·la coral, però tot gira al voltant d’un personatge central, la Nora, que vol deixar enrere una relació de parella que l’altra banda insisteix a allargar. Però altres personatges tenen també molts paràgrafs.
Des del punt de vista literari, he intentat que tots els personatges tinguessin veu pròpia. En Ton, l’home que obre la novel·la, és un home de poble, que ha viscut molt. Em calia que tots fossin creïbles, començant per ell. Al voltant del seu mas, del seu refugi, de la seva arcàdia on es refugien tots, anirem descobrint la resta de persones.
En Ton, el darrer forcaire, un ofici gairebé desaparegut.
Desaparegut del tot. Vaig conèixer el darrer de Catalunya, un home encantador, afable, que feia les seves forques i tenia una relació molt bonica amb els seus arbres, a la Terra Ferma, amb boires i climes amb grans contrastos i on la gent és molt càlida. Vaig pensar: “Aquest serà l’ofici que hi faré sortir.” La seva filla està molt emocionada que hagi triat la feina del seu pare per inspirar-me.
Ara que parla d’arbres: la trama està envoltada de dos elements que es refereixen al paisatge i als animals. D’una banda, es reivindica la importància dels arbres, fins i tot s’explica la història de l’home que parlava als arbres. De l’altra, els gossos maltractats, reflex sinistre de la nostra societat.
El maltractament als gossos arriba fins i tot a la manera de fer-los morir: alguns, quan ja no serveixen, acaben penjats. Ni tan sols gasten un tret per matar-los. És d’una crueltat tan inhumana que hi havia de sortir d’alguna manera. Els gossos rescatats també es troben en aquest mateix punt de trobada.
Té animals a casa, vostè?
Vaig tenir un gos durant setze anys, un gos d’atura valent que acabat de néixer va baixar a la Fira d’Espinavell, rere els cavalls només d’obrir un ull. Udolava com un llop i el vam estimar molt fins al darrer dia. També he tingut dos gats. Un es va morir aquest estiu, un gat negre preciós que a l’estiu va tenir un tumor intracranial, pobret meu. Ara, ens queda la seva germana, feliç i contenta.
En la novel·la també hi ha espai per al gènere epistolar.
En Ton no podia obrir aquesta novel·la i desaparèixer sense explicar massa res. Calia desenvolupar el lligam amb l’Anna, explicar per què hereta la casa. Aleshores, les cartes serveixen per explorar aquest amor escapçat. Als anys quaranta, passava sovint, que hi havia amors prohibits, mal vistos per la família, i això provocava que, al final, en les relacions personals més que l’amor hi tinguessin a veure els interessos.
La maternitat hi és molt present, amb mares de diferents generacions.
La relació mare filla és molt especial. Fins al punt que la filla s’assembla a la mare, tot i que amb motivacions diferents. És quan faig que treguin ferro a endevinar de quin humor arribarà el pare.
“La gent de ciutat camina com cavalls ferrats”, es pot llegir en un moment determinat. Ha notat rebuig rural alguna vegada?
És que realment és així. Cada vegada, estem perdent més el contacte directe amb la natura. No ens adonem de la importància de descalçar-nos, per exemple. Els mateixos cavalls es van començar a ferrar perquè els seus peus, perquè se’n diuen peus, aguantessin bé els diferents terrenys que trepitjaven, les feines, les batalles... Es van començar a ferrar perquè tinguessin una subjecció. Però, en realitat, no haurien d’anar ferrats; és sotmetre’ls a una tortura. Per això, alguns ferrers ara ho entenen i ho estan reconduint: és millor netejar el peus que ferrar-los. Aleshores, es podria dir que nosaltres som una mica com els cavalls, que estem sotmesos a la tirania d’un calçat; toquem poc de peus a terra. Si vas descalça, la terra et descarrega de moltes tensions. Volia fer aquesta analogia.
Estem acostumats a la tortura, vaja.
Caminem com a cavalls ferrats, a les ciutats. Tenint a prop la platja o el camp, proposo que ens descalcem per tocar una mica més de peus a terra.
És justament el que, d’alguna manera, li ha passat a vostè amb l’escriptura d’aquesta novel·la, que ha tardat tants anys a concloure que al final s’ha descalçat.
Dons podríem dir que sí.
Saber revisar-se en aquesta vida
Tornar a TVE, ara posant la veu al Saber y ganar presentat per Jordi Hurtado, és un altre exemple de saber-se revisar, en aquesta vida, tal com proclama Elisenda Roca. Però la revisió continua: “Sempre trobo una sortida per fer el que m’agrada. Ara, per exemple, estic fent un pòdcast amb el meu fill de 25 anys, Algo de esto quedará. M’ho estic passant molt bé. Amb l’Adrià portem convidats de cada generació, diferents oficis, diferents visions, gent que comença, gent consolidada... per conversar. Les generacions estan mes a prop del que a vegades pensem”. Pel que fa a Animals ferits, Elisenda Roca també s’ha encarregat personalment de la traducció al castellà. “No volia que fos només una traducció; calia apropar els personatges a públics d’altres llocs del món. En aquest sentit, també es pot dir que he fet una revisió de dalt a baix per adaptar-ho al públic castellà”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.