Messiez, l’altre messies
El director i dramaturg presenta ‘La voluntad de creer’ al Teatre Lliure
El teatre porta implícites una creença i una comunió: els espectadors es convoquen en un lloc i un temps per compartir una ficció i creure-se-la. A La voluntad de creer es porta a l’extrem la presència dels espectadors en el muntatge. Aquesta peça, que convida el públic a estar actiu (fins al punt de convidar-lo a marxar explícitament si creu que aprofitarà més el temps fora de la sala), farà temporada a la Fabià Puigserver des d’aquest vespre i fins al 15 de gener. L’obra ve de les Naves del Español (al Matadero de Madrid).
El director i dramaturg Pablo Messiez es va inspirar en el film Ordet, de C.T. Dreyer, però sempre relacionant-ho amb els espectadors de cada funció. “La voluntad de creer és la voluntat d’entendre”, insinua. És en el laboratori de l’escena que es posen en qüestió els comportaments i s’intenta empatitzar amb l’altre. El teatre té sentit només si hi ha públic, mentre que el cinema no en necessita perquè ja està gravat i es pot reproduir en qualsevol moment i en qualsevol espai.
La voluntad de creer relata la història d’una família que avança cap a un final tràgic, desencadenat pel retorn a casa de l’Amparo, la petita de quatre germans, i de la seva parella embarassada, la Clàudia. Una història marcada pel retrobament de les nouvingudes amb la resta de germans (una germana amargada, prostrada en una cadira de rodes; una altra que és bohèmia i vividora però que no passa un bon moment, i un darrer que és boig i creu que és Jesús de Natzaret a la Terra) i que s’embolica a mesura que es complica l’embaràs de la Clàudia. Fora de l’escenari, els espectadors assistiran a la construcció de la peça teatral, des de la transformació dels intèrprets en personatges fins al final, en què podran revertir la tragèdia si estan disposats a creure en el miracle.
Messiez està obsessionat amb la participació del públic en la comprensió de l’obra. Per primer cop, els espectadors van tenir l’oportunitat d’accedir a la sala d’assaig en el darrer tram per anar testant els girs del drama. Admet que va ser un procés d’assaig difícil, tot i treballar amb l’equip de Las canciones (que també s’ha vist recentment al Lliure).
Pablo Messiez (Barcelona, 1974) ha fet estable la col·laboració amb el Lliure, un teatre on se sent molt a gust, ja des de la producció amb la Kompanyia Lliure d’El temps que estiguem junts (2018). Messiez s’interroga sobre fets concrets (ara prepara un muntatge sobre la gestualitat) a través d’un teatre que navega entre el realisme i la fantasia. Entre aquests dos mons, cedeix el protagonisme a l’espectador perquè acabi de tancar l’obra, perquè reinterpreti relacions entre personatges i de la companyia amb l’acte d’actuar. La fe mou muntanyes i omple teatres.