Anys de plom a Seül
L’actor Lee Jung-jae, protagonista d’‘El juego del calamar’, debuta com a director i protagonitza ‘Hunt. Caza al espía’, que va passar pels festivals de Canes i Sitges
Parásitos i els seus quatre premis Oscar, inclosos els de millor pel·lícula i direcció (per a Bong Joon Ho), no van ser cap accident. Anys enrere ja hi havia hagut mostres del talent del cinema sud-coreà, sobretot a partir del segle XXI. La violenta Oldboy, de Park Chang-wok, es va endur el 2003 el gran premi del jurat del Festival de Canes, que aquest any li ha atorgat el premi a la direcció per Decision to leave (s’estrena als cinemes el 20 de gener). El mateix 2003, Kim Ki-duk va triomfar internacionalment amb Primavera, estiu, tardor, hivern i... primavera, film contemplatiu i sensible sobre dos monjos que veuen passar les estacions i la vida des d’un petit temple enmig d’un llac. Res feia pensar que aquest cineasta, mort el 2020 de covid, seria acusat anys després d’abusos en plena onada #MeToo.
El fenomen global d’El juego del calamar, la sèrie més popular de Netflix amb 1.650 milions d’hores visionades, confirma de nou que no es tracta d’èxits puntuals, sinó dels fruits d’una indústria audiovisual potent, amb talent i capacitat per arribar a grans públics. El protagonista d’aquesta sèrie, Lee Jung-jae (Seül, 1972), demostra individualment que res és per atzar. Antic model i actor reconegut i premiat des de fa anys al seu país, Lee Jung-jae es va convertir en el primer intèrpret premiat amb un Emmy per una sèrie no parlada en anglès. Mentre es prepara una segona part del fenomen global que l’ha fet famós, l’actor ha fet un brillant debut com a director amb la pel·lícula Hunt. Caza al espía , que també protagonitza. El film, que arriba avui als cinemes, és una violenta i estilitzada història d’acció i espionatge ambientada a Corea el 1979. Es va estrenar en els festivals de Canes i Sitges.
L’actor va passar per Sitges i va parlar amb El Punt Avui d’aquesta pel·lícula ambientada a Corea del Sud a principis dels anys vuitanta, als inicis de la dictadura de Chun Doo-hwan. “En tinc molts records –recorda–. Va ser una època amb molts canvis, amb un gran creixement econòmic a tot el país. Políticament hi havia molts problemes, però també vam avançar prou. I va créixer la vida cultural del país.”
L’acció se situa en un moment històric real, després de l’assassinat del president de Corea del Sud Park Chung-hee, el 1979, a mans de la seva pròpia agència d’intel·ligència. L’exèrcit obté el poder i, des de Corea del Nord, es conspira per conquerir el país. Dos alts càrrecs de seguretat de Corea del Sud tenen la missió d’atrapar un infiltrat en un ambient de gran violència. “La major part del film es basa en fets reals –explica l’actor i cineasta–, malauradament va morir molta gent sense motiu.”
En la pel·lícula es diu: “Durant quant de temps es pot combatre la violència amb violència?” Lee Jung-jae precisa que la frase original del film és “No només amb violència es pot guanyar la violència.” “El que vull explicar –comenta– és que no podem fer servir únicament la violència. La violència no es pot parar només amb violència.”
Debut amb bon peu
El seu debut com a director ha estat amb un guió que li van proposar inicialment com a actor. “Vaig pensar que podia canviar alguns detalls d’aquest guió i millorar la pel·lícula. Em van donar l’oportunitat de fer-ho i vaig pensar que m’ho passaria molt bé, i així ha estat.” El resultat no ha pogut ser millor: va ser seleccionat per a les sessions de mitjanit de Canes, fora de concurs, i ha rebut bones crítiques internacionals.
Ningú no s’imaginava l’èxit que tindria El juego del calamar, diu, tot i que ja percebien que es tractava d’un projecte diferent: “Recordo que la primera escena que vam rodar va ser la del joc de llum verd i llum vermell [la primera eliminatòria, en la qual maten els primers jugadors] i vaig pensar que era diferent, que tenia força. Evidentment no m’imaginava l’èxit que arribaria a tenir, però era diferent.”