Arts escèniques
GEORGINA OLIVA
DIRECTORA DE PROGRAMACIÓ I CONTINGUTS DEL TEATRE LLIURE
“La nostra tradició cultural és matar el pare”
A la Sala Fabià Puigserver detectem que hi ha interès del públic per obres de repertori, abans de la seva estrena i tot
Volem reforçar els noms clau del Lliure, a més d’en Puigserver. Hi ha artistes que van rebre la beca i no sabien qui era Carlota Soldevila
És la veu més jove de l’equip directiu del Teatre Lliure. Va entrar-hi junt amb Juan Carlos Martel i ha anat aprenent i situant-se, primer liderant les relacions internacionals i, des de fa uns anys, impulsant la programació amb un ull posat en l’emergència (companyies i artistes residents i Katharsis) i amb l’altre atenent el desplegament educatiu, dins i fora de les parets de Montjuïc i Gràcia. Lamenta i combat el desconeixement de la tradició entre els companys de generació. Està programant dins de l’any de pròrroga la temporada 2023/24, abans que es reobri el debat d’un relleu, o no, de l’equip directiu, previsiblement, a partir del curs 2024/25. Aquest dijous comença Katharsis, amb sis espectacles: tres internacionals i 3 de casa.
Quan es va presentar el projecte 2019/23 del nou equip, es parlava de rescatar el Radicals Lliure, que es va batejar amb el nom de Katharsis. Per què aquesta necessitat de canviar-li el nom?
En primer lloc el Radicals Lliure era un festival que convidava programadors perquè poguessin contractar les obres posteriorment. Nosaltres fem un cicle. Fem una proposta de només sis títols perquè el públic del Lliure entengui un altre tipus de teatre. Està encarat al públic general. Sí que és cert que hi ha propostes en què ve gent de la professió, és inevitable. No t’atreveixes a agafar la idea al complet perquè no n’has format part.
Que no es considerés que s’està manllevant una trajectòria, vaja.
És clar, jo no hi era pas com a programadora; jo era estudiant de l’Institut del Teatre.
Voleu que el públic general conegui aquest teatre dels marges. Hi heu arribat? Ho sabeu?
No hem pogut saber encara què ha passat amb Katharsis, perquè la primera edició va ser el gener del 2020 i un mes més tard va saltar la pandèmia. Perquè no desaparegués l’any següent, em vaig inventar les conferències performatives. Espero que aquest 2023 puguem començar a treure’n conclusions. Katharsis ha estat un xiclet que s’ha anat transformant en funció del pressupost definitiu. Aquesta proposta del 2023 és la que més s’assembla a l’original del 2020. Aconseguir que vingui gent a aquestes noves propostes és un repte molt gran.
Fins a quin punt és necessari que sigui per als espectadors convencionals? També podria servir per atraure nou públic al Lliure, no?
D’acord. El que hem vist és que gent que no és de teatre connecta amb aquest tipus de propostes. Això és significatiu. El Teatre Lliure és un teatre públic i, per tant, vol arribar a diversos col·lectius, més enllà del textual. Són espectacles que tenen diverses lectures en funció de cada trajectòria cultural.
El Katharsis hauria de ser una de les puntes de llança perquè el Lliure, més que un teatre, sigui un centre cultural, com també ho volen ser el Liceu o el Museu Picasso, des de la direcció de Pepe Serra. Quina necessitat que un teatre s’eixampli a centre cultural...
Per a mi, si el Teatre Lliure és un equipament cultural és perquè, al marge de l’activitat escènica, tenim un programa educatiu i un altre de parateatral.
Però percentualment són testimonials, aquests dos cicles.
Quan la gent ens diu que ja no fem teatre, els corregim: el 90 o 95% és teatre. Les accions que envolten l’escenari en realitat el complementen. Creiem que l’experiència escènica, per si sola, no sempre desperta interès en la societat actual. Ara, concretament Katharsis, per a mi, és estrictament escènica perquè respon a la pregunta de “Què és teatre?” en formats diversos i, sovint, per creadors que no són sempre escènics. En tot cas, el teatre no el perdem de vista perquè és el que dona sentit, fins i tot, en les accions que no són teatrals.
Quina capacitat teniu entre tots que no es faci cada equipament la seva pròpia bombolla? Vosaltres formeu part del projecte de Ciutat del Teatre. Us parleu per ajustar programacions?
Ens parlem molt. Especialment amb el Teatre Nacional de Catalunya i amb la Sala Beckett. Hi ha diàleg perquè hi ha propostes conjuntes amb els equipaments de L’Auditori, el Liceu, i a Viu Montjuïc també ens trobem els equipaments culturals de la muntanya. És un diàleg diferent amb el Mercat de les Flors, que és més de veïnatge, que amb el TNC. Hem de garantir, com a responsables culturals, que hi hagi un paisatge divers a la ciutat.
Amb l’entrada de Carme Portaceli al TNC sembla que les programacions siguin similars a les del Lliure. Ara el TNC fa més exhibició i també coincideix amb el perfil d’espectacles, fins al punt d’arraconar en part les obres de repertori.
El Lliure ha anat guanyant en produccions pròpies aquests anys. Ha anat canviant amb els anys. Quan veus que hi ha similitud, ho parlem. Pel que fa al teatre clàssic, veiem que la Sala Fabià Puigserver funciona per històries èpiques (vam fer Crim i càstig i Yerma). Detectem interès fins i tot abans d’estrenar els espectacles.
Però si féssiu una comèdia com ‘Somni d’una nit d’estiu’ també us funcionaria. No és perquè siguin èpiques, sinó perquè són repertori i el públic del Lliure està acostumat a aquesta mirada des d’en Puigserver.
El Lliure agafa obres clàssiques i les revisitem de manera contemporània. Per això tenen tant pes les direccions contemporànies en aquesta casa. L’autoria catalana va millor en un altre edifici. Al Lliure es barreja la tradició d’aquest teatre amb les línies artístiques de la direcció actual.
L’Espai Lliure, que havia de ser la sala de les companyies residents, s’ha convertit en sala educativa. Com i on es recupera aquest espai per als emergents? Va ser el patronat qui va decidir aquest canvi?
No, és una decisió artística. El problema que teníem és que els programes de residències i educatiu no tenien espai propi, i això condicionava calendaris, pressupostos, possibilitats... Ara l’Espai Lliure està molt més definit, alhora. I hi continua havent propostes escèniques com les dels artistes residents, encara que siguin considerades com una mostra.
Relacions internacionals, que se li van assignar el 2019, havien d’enfortir-los. S’ha fet prou en aquests quatre anys de mandat?
Un cop ja era dins es va canviar l’organigrama. Projectes com Mytos ha estat molt útil durant la pandèmia perquè era una manera directa de tenir informació d’altres teatres d’Europa. Va ser clau llavors i continua sent-ho ara.
Què hi ha de les possibles coproduccions internacionals? Ara sembla que es limitin al Temporada Alta o al Centro Dramático Nacional (CDN).
Coproduir a escala europea és jugar en una altra lliga. Amb el CDN pots arribar al 50/50, però a escala europea l’aportació és molt més baixa.
Això vol dir que hi ha molts més equipaments i que es garanteix una gira; és convenient, no?
Sí, són estratègies diferents. També passa que coproduir en algun teatre europeu és molt més car perquè tenen uns altres pressupostos. A l’Estat espanyol saps que estàs en la lliga que toca.
Teniu previst coproduir internacionalment algun dia?
Hem coproduït One song (6 i 7 d’abril vinent) o Catarina e a beleza de matar fascistas (21 i 22 de desembre passat).
El 2019 es reivindicava molt l’equip, però amb els anys s’ha acabat fent molt visible la direcció artística i menys l’equip que en formeu part.
En l’aspecte estructural, jo vaig passar d’adjunta a la direcció artística a ser una directora de programació amb un equip propi. És cert que legalment tot depèn d’un director general, que és Juan Carlos Martel, però dins de l’organigrama sí que tenim concepció d’equip, encara que no consti com una direcció col·legiada.
Avui, molta emergència arriba a la convocatòria d’On el Teatre Batega o al Barcelona Crea. Com es pot vehicular perquè també arribi al Lliure?
Vam crear les beques Carlota Soldevila per la necessitat de la pandèmia. Ho hem deixat de fer perquè considerem que va ser útil llavors però que ara ja hi ha altres estructures que ho fan. Ho vam detectar perquè en la segona convocatòria vam passar de 600 a poc més d’un centenar.
Tampoc és menyspreable, no?
Però vam veure que es podia vehicular d’una altra manera. Vam recuperar el programa de residències i de suport a la creació. Els programes que tenim són prou amplis per poder fer canvis en funció de cada necessitat.
L’agilitat per obrir les beques Soldevila s’ha atrofiat els anys següents (entenent que creieu que hi ha altres necessitats)?
Crec que seguim sent àgils.
L’Ajuntament de Barcelona també va crear unes beques que ha transformat en les de Barcelona Crea. Ara han fet la recerca però els falta l’impuls per fer la producció.
Aquí és on vaig. Nosaltres no bequem, nosaltres produïm.
Però ara no està passant, no?
Ciutat dormitori va ser beca Soldevila i de l’Ajuntament. Es va barrejar. Allà on has confiat tens més garanties del resultat artístic. Seguim rebent projectes per produir per diverses vies, però és complex que encaixi amb la línia artística de la programació de cada any, que va variant.
En vista de la dificultat de produir activitat, per què no es reforcen complicitats entre equipaments culturals?
L’activitat és el motor. Hem de col·laborar però vigilant que la teva línia artística no es desdibuixi i que només cobreixi l’activitat (que seguirà sent petita). Hi ha d’haver un equilibri entre col·laboracions amb altres institucions i no perdre la línia artística pròpia, si no, tots acabarem programant el mateix, i també és molt frustrant. Els artistes volen el màxim nombre d’exhibicions però la frustració és del programador. No hi ha respostes contundents: si en prens una, margines una altra. Aquí és on comencen els malabars. Ara, aquesta és la part interessant d’aquesta feina.
El Teatre Lliure és un pal de paller, però és feble, pel que es veu.
Ens sentim responsables, pal de paller. Així ho viu tot l’equip. Està molt arrelat a la casa, ja ho vaig viure des que feia d’ajudant de direcció, abans d’entrar a l’equip actual.
El llegat de Fabià Puigserver avui és molt desconegut pel gran públic.
Quan vam entrar, vam voler fer exposicions a partir de documents i d’ensenyar figures clau del Teatre Lliure. Com per exemple la beca Soldevila, amb nom propi: hi ha qui va rebre la beca i no sabia qui era. Hi havia altres personalitats al Lliure. Són accions encara amb poc ressò i per això volem digitalitzar l’arxiu.
Som un país que no sap transmetre la seva tradició, segurament per raons polítiques, i també passa allò que el fill mata el pare. Això passa arreu, però en les altres cultures queda el pòsit. I esgota perquè sempre estem discutint sobre el mateix perquè no aprofitem el debat dels pares.
És un equilibri. Ara la nostra tradició cultural consisteix en matar el pare. Dona més credibilitat conèixer la tradició, encara que després la menystinguis, que no desconèixer-la.
Ara que parlem de pares, com es troba la relació entre el Lliure i Lluís Pasqual, quatre anys després que dimitís?
Mai hi vaig treballar amb ell. Dins del Lliure, no m’ha arribat cap proposta per valorar-la; no ens ha volgut presentar cap projecte. Potser encara no ha passat prou temps.
Menys autofinançament i menys activitat
La pandèmia els ha trencat la cintura. La previsió de creixement ambiciós del projecte 2019/23 ha resultat severament afectada per un imprevisible confinament domiciliari i local i per unes condicions molt exigents per a les reobertures. En realitat depenen més que mai del finançament de l’administració i hi ha un percentatge menor per destinar a activitat, com certifica la recent anàlisi del CoNCA. Oliva confia que “hi ha coses que es poden recuperar” i matisa: “També és cert que no soc la persona que dirigeix l’estratègia comercial. El petit finançament propi es va trencar perquè la societat no s’ha atrevit a fer patrocinis com abans.” Admetent que pot ser un pensament massa prudent, reconeix: “Sempre penso on hauríem arribat sense la pandèmia. No és per excusar-nos, perquè l’hem afrontat perquè ens ha tocat. La pandèmia ens va accelerar la digitalització però ens ha fet passar per una supervivència econòmica.”
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.