Arts escèniques
XAVIER RUSCALLEDA
DIRECTOR DE TEATRE
“La cultura que vull no és gens amable”
La cultura s’ha instal·lat en el poder i aquest l’ha instrumentalitzat. O bé hi combregues o bé t’obliden
‘440’ era una revista de confrontació amb el poder, i com que a Olot tot està molt lligat, la gent no hi volia escriure
És un home clau en el panorama cultural olotí de les últimes quatre dècades. Les seves propostes han estat sempre trencadores, allunyades dels cànons establerts, però renuncia que se’l qualifiqui d’activista cultural...
Si vostè no és un activista cultural, potser li hauria de dir que és un xarbotador social?
Activista cultural pot ser tenia sentit a l’època de L’Olotí, però ara s’utilitza molt a la lleugera, aquest terme. Per a mi, l’activisme cultural té un component més de rebel·lió.
Un sacsejador?
La cultura que jo estimo, la que vull practicar, ha d’intentar remoure alguna cosa, no és amable, ni de consum tranquil.
Doncs, un sacsejador de consciències?
Sí, jo entenc que la cultura ha de servir per formular preguntes, per agitar sense moltes pretensions.
Com qualificaria la cultura actual.
S’ha institucionalitzat molt. Els mitjans de comunicació han passat d’ignorar-la a venerar-la. TV3 no para d’ensabonar una determinada estrena teatral, un actor... Tot és glòria. Entre poc i massa. A més, s’ha perdut la crítica.
Expliqui’s.
Doncs que s’ha perdut. Només existeix la cinematogràfica, però als canals propis, és escassa la teatral, i sí que és veritat que hi ha una certa vitalitat de la literària.
A què ho atribueix?
Al fet que la cultura s’ha instal·lat al poder i aquest l’ha instrumentalitzat. O hi combregues o t’obliden.
Però a vostè aquesta cultura institucional li ha dedicat l’Univers Rusca, amb què presenta amb amplitud l’obra de creadors com vostè.
Estic content, però això és misèria i companyia. No s’han esforçat a fer una gran difusió, ha estat molt episòdica, perquè no sigui dit que no se n’ha fet.
Vaja, cultura i poder...
Tenim una cultura molt domèstica i molt resignada. El poder no casa amb la crítica, i quan l’art és incisiu, se’l margina.
Si li demano d’on ha mamat?
Soc de Cassà de la Selva, però de fet soc de Barcelona, que és on vaig estudiar als anys setanta, amb l’eclosió de la cultura popular. Vaig tenir un contacte lleu amb l’Institut del Teatre, també amb l’experiència d’autogestió d’una professió emergent del Saló Diana... Era un moment en què l’únic teatre professional a Catalunya es feia en castellà. El teatre emergent prové del món amateur... Carlota Soldevilla, Albert Boadella, Joan Font, el TEI, el Timbal, els Joglars...
Però...
Vaig deixar de fer vida de tronera. Era del Partit Obrer Revolucionari d’Espanya i no em podia exposar a una identificació nocturna. Des dels setze anys, i fins a la mili que vaig fer a Ceuta, estava a la Lliga Comunista.
No es va plantejar l’objecció?
Era universitari i podia haver fet milícies, però vaig pensar que, quan em toqués, hi aniria. Vaig viure la Marxa Verda, en què Espanya va haver de lliurar al Marroc la província del Sàhara i vaig disfrutar del Peñón Verde de la Gomera, un illot, de fet una roca, entre Ceuta i Melilla, un paradís natural.
Quan i per què va arribar a Olot?
La meva arribada a la Garrotxa està lligada a Les Tremoledes de la Vall de Bianya, una comunitat rural d’acolliment, on treballava el meu germà amb joves que estaven fora del sistema, seguint un model francès. Coincideix amb el desmantellament, a mitjans dels setanta, del sistema estatal d’orfenats. A partir del 1975 i a l’escola d’estiu, vaig conèixer pedagogs que van liderar un moviment obert, transformador i reformista.
I?
Vaig vendre la nostra pel·lícula de treball en equips pedagògics, infants i joves abandonats o maltractat, allò que ara en diem casos socials, i vaig entrar en contacte amb el món de l’escoltisme, de la política i de l’educació, en aquest últim cas amb el Grup d’Ensenyants. Vaig fer xarxa i, per exemple, vaig participar en jornades de formació, vaig donar classes de català a mestres perquè obtinguessin el nivell C, etc. Com que treballàvem amb un esclop i una espardenya i quasi no tenia ingressos, el setembre del 1980 em van oferir feina a l’institut d’Olot, estava cremat i vaig acceptar.
I la seva vinculació al teixit cultural?
Va anar molt lligada a l’última etapa de la revista Olot Misión, que després va passar a ser L’Olotí, al nucli de la revista Gra de Fajol...
Tinc entès que ja en aquells moments va deixar clar que seria un personatge incisiu.
Vam publicar una carta dirigida al papa Wojtyla, feta per consell de redacció i que van signar amb el meu nom sense permís. De fet hi dèiem coses que ara són innocents, però no en aquella època, com els negocis poc clars del Vaticà i els vincles amb la Màfia i amb fàbriques d’armament. Va ser la primera topada amb la societat olotina. El sector d’Unió va arribar a demanar la meva expulsió d’Olot.
Quina cultura es troba?
Estava molt abandonada. Amb la gent del Gra de Fajol vam fer mercats de puces, exposicions, una festa al vestíbul del cine Colón amb una exposició de pintura i performances... Eren propostes fresques, venia amb molta energia. El 1984 em van encarregar el primer carnaval i vaig tenir una segona topada.
Expliqui’s.
Vaig crear un joc de detectius amb trames inventades relacionades amb els polítics del primer Ajuntament de la democràcia, el presidit per Joan Sala. Eren coses fruit de la imaginació que, en alguns casos, van ser certes.
El Fòrum de Teatre ha estat una de les seves principals aportacions?
El 1984, hi va haver un projecte de Fòrum que no va tenir res a veure amb el celebrat l’any següent. Era l’any en què l’Arcadi Calzada deixa l’alcaldia per anar a la Diputació. Vaig fer la proposta d’un festival estratègic, acabava d’inaugurar la Fira del Teatre de Tàrrega sota la direcció de Comediants. El 85, però, va ser un festival que va servir per aixecar acta de la situació dels actors de teatre al nostre país. Paral·lelament, vam fer cursets d’iniciació amb gent com en Font, en Joan Sagalés, en Boadella, responsables de l’Institut del Teatre, la companyia Vol Ras...
I la seva irrupció en el teatre?
Va ser amb Zootrop Teatre, integrat per gent molt jove, molts estudiants de l’institut d’Olot on treballava. Vam fer una producció important, deu espectacles en sis anys. Va ser una dècada molt moguda. Fèiem vida al cafè Europa, fruit també de l’empenta cultural dels qui el dirigien. Va ser també quan vaig encarregar-me de la programació del Teatre Principal. Olot vivia un moment de canvi important.
Què vol dir?
Doncs, que van coincidir moltes coses que portaven al canvi; va ser un moment de protesta, el cartell de les Festes del Tura d’en Pitu Creus del gegant d’Olot amb una arracada, la manifestació per les restriccions a les barraques de les festes, etc. i, a més, va ser l’època daurada de les penyes.
Amb la revista ‘440’, reprèn el fil editorial?
Sí, va ser un projecte interessant que va durar del 1995 al 2005. No depeníem de ningú, teníem com a mecenes la Carme Simon i el grup Ben Bé d’Olot i uns 150 subscriptors. Va ser iniciativa meva la voluntat de no posar a la redacció els de sempre. Vaig anar a buscar en Ricard Sargatal, en Jordi Serrat de Joves 21, l’Albert Rubirola, l’Anna Verdaguer... L’únic veterà era en Quim Domene, que és qui va dissenyar la revista.
Per què es va acabar?
S’esgota, perquè me’n vaig afartar. A més, era una revista de confrontació amb el poder i, com que a Olot tot està molt lligat, la gent no volia escriure.
Vostè, però, no deixa mai el teatre.
Sí, a final dels anys noranta, amb les companyies Teatre de la Fam i La Funerària, aquesta última és l’actual i amb la qual ha dirigit cinc obres, la més recent, Tot esperant Godot, del dramaturg Samuel Beckett.
El Laboractori, la seva altra gran aportació al teatre?
En Pep Fargas, regidor de Cultura del govern de Lluís Sacrest, va acceptar la proposta, que combinava la formació amb la producció, amb l’objectiu de fer pujar el llistó del teatre amateur. Ara té continuïtat amb la secció juvenil que dirigeix la Laia Canosa. Es convidaven directors que aportessin una visió nova i es feien coses experimentals i molt trencadores. Vam fer vint propostes en deu anys.
Per cert, què en què ha consistit l’Univers Rusca?
Es va representar Tot esperant Godot, es va fer el passi de la pel·lícula El Cingle, creat amb La Funerària i es va presentar Cartografia de la diàspora.
Anem a pams. Incursió en el cinema?
Sí, El Cingle és la resposta a l’esforç no recompensat per als intèrprets, a l’esforç que representa fer teatre en un país desballestat, amb una xarxa de teatres públics per a les companyies professionals, d’on el teatre amateur ha estat bandejat. Les obres necessiten rodar i, ara, el Visionat de la Diputació intenta omplir aquest buit. El món amateur, però, continua bandejat, ha de pidolar perquè li comprin un espectacle, que, en un any i mig, es representarà un parell de vegades i que veuran dues-centes persones.
I la ‘Cartografia de la diàspora’?
És un gran remember, per veure què se n’ha fet de la gent amb qui he tingut relació a través dels 40 anys de teatre.
I, per acabar, faci’m una pinzellada de la seva relació amb la Cançó.
A Ràdio Olot fèiem Temps de cançó, i convidàvem músics a l’estudi. Això va fer néixer Orfeó Concert i, posteriorment, la Roda musical, sempre de suport als grups de casa.
Pensar per fer fluir les idees
“Soc català, em sento del país, però intento pensar. Les idees surten quan t’hi poses, el mapa et permet descobrir la creueta on hi ha el tresor”, sentencia Xavier Ruscalleda. I és que de pensar se’n fa un fart, i aquest és el secret de la seva prolífica aportació i del seu univers íntim pel qual l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament d’Olot l’ha homenatjat. Una d’aquestes aportacions, una de les més potents, va ser la inauguració amb el seu amic i dissenyador Xavier Bulbena del Central, un local de restauració a tocar de la plaça del Carme on passaven coses als quatre espais expositius que tenia i que era un focus d’activitat cultural: teatre, poesia, música, cine, cursets de cuina... Hi va haver èpoques en què hi havia una proposta diària.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.