L’edat d’esplendor del ‘marbre blau’

A l’edat mitjana en deien “marbre blau” perquè s’hi intuïen certes vetes d’aquest color, però en realitat és una pedra calcària colonitzada per fòssils marins que desprèn tonalitats no només blavoses, sinó també liles, blanques, ocres i, sobretot, la que més ha acabat identificant la ciutat d’on prové: l’àmplia gamma del gris. La pedra de Girona no va tenir mai la noblesa atribuïda als marbres, però va ser àmpliament utilitzada en l’arquitectura i l’escultura civil i religiosa durant més de cinc segles que van convertir la ciutat d’on se n’extreia el filó en el centre productor i exportador de pedra més important de l’antiga Corona d’Aragó. Això és el que sostenen Jordi Sagrera i Miquel Àngel Fumanal al llibre La pedra de Girona. L’esplendor del marbre blau, editat per Brau amb el suport de l’Ajuntament i la Diputació de Girona, que eixampla el coneixement que fins ara es tenia de la base calcària sobre la qual es funda el prestigi monumental de la ciutat en una obra amena, documentada i profusament il·lustrada.

És una tesi que pot deixar perplex més d’un gironí gelós, acostumat a reconèixer en les diminutes closques de nummulit incrustades a la roca (les “monedetes”, com en deien els romans) una mena de preciosisme prehistòric que la pedra concedia a la gironor. La veritat és que les piràmides d’Egipte ja van ser aixecades amb blocs de pedra sorrenca farcida de nummulits, i que després que els grecs imposessin el marbre, se’n va reprendre fastuosament l’ús a partir del segle XIII gràcies al cèlebre Arnau Cadell, que va escollir-la per esculpir els claustres de la Catedral gironina i del monestir de Sant Cugat del Vallès i va instaurar el gust per aquesta pedra sedimentada d’hipnòtics protozous encara avui visibles a tants detalls ornamentals. És cert que aquí era una matèria primera especialment abundant, fins al punt que Sagrera i Fumanal afirmen que tot Girona, de fet, s’assenta sobre “una enorme pedrera”, però potser no és tan sabut que a partir del segle XIV se’n va fer una difusió massiva, tant per terra, amb carros i animals de bast, com per mar, des del port de Sant Feliu de Guíxols, que “no té cap equivalent coetani al sud d’Europa”. Aviat venen al pensament la Catedral i Sant Feliu, i el Seminari i Sant Domènec, el perfil petri més nostrat, però potser convé saber que la pedra de Girona va ser també el material preferent dels arquitectes dels claustres de Pedralbes, del palau de la Generalitat a Barcelona, del de Sant Joan de les Abadesses, del convent de Sant Francesc de Palma o de Santa Maria d’Arles, i de la galeria superior del de Ripoll, del pati del Palau Episcopal de Tortosa, de les finestres del Palau de la Generalitat valenciana o del baldaquí del sepulcre de Pere el Gran a Santes Creus. Quan al segle XVI en va tornar a decaure l’exportació, amb els grans monuments ja acabats, va continuar sent aprofitada, en un àmbit ja circumscrit a les terres de Girona, per fer-ne columnes per a finestres i galeries de masos (can Bes de Salitja, can Masó de Bordils) i castells com el de Cartellà, però també per a les portalades i façanes de nombroses esglésies parroquials.