Ser la mare de l’actriu

Anna Tamayo ha convidat la seva mare a l’escenari. Ho ha fet amb un evident gest d’agraïment i de generositat. I la Rosa (la mare), que possiblement ja en tindria prou veient com creix la filla mentre repassa la programació de la sessió de tarda de la tele, ha acceptat el repte de posar-se davant dels focus. El que s’expliquen en públic és dramatúrgia de la seva pròpia vida. Com les anècdotes dels àpats de Nadal, que es magnifiquen a mesura que passa el temps. L’actriu i dramaturga repeteix experiència: ja ho havien fet Carla Rovira, Maria Stoianova i Sònia Gómez (amb projectes ben diferents). Es converteixen en homenatges i en una mena de cant a la maduresa. No hi ha una translació similar entre fills i pares o mares. En tot cas, Jan Vilanova sí que remet a la seva àvia (una intrahistòria) morta fa uns anys, a través de la presència de Montse Colomé. I amb Pau Roca fent el paper de net a El més bonic que podem fer .

Tamayo ha fet allò de convidar la mare a casa un dia assenyalat. Lali Álvarez (Ragazzo) signa la direcció d’aquesta peça honesta, de sofà, conversa i velada admiració recíproca. L’Anna deixa que la mare es quedi al sofà. Ara és a ella a qui pertoca fer que se senti còmoda i agraïda al menjador de casa. S’ha girat la truita. La conversa ha passat de pantalla, però continuen amb la mateixa sinceritat de la primera infància. En calces, no es pot pecar de pedant. És impossible. Aquest és el mèrit.

El risc d’exposar una mare a l’escenari és que no se li doni massa pes (perquè podria violentar-la o podria decaure la intensitat escènica) i alhora que tingui un espai prou recognoscible per demostrar que no es tracta d’una boutade passatgera. En aquesta Mi madre en bragas, tot s’exposa molt planerament, a còpia de carmanyoles per a la filla i de preguntes obertes. Aconsegueix una calidesa molt íntima. La filla es guarda algun monòleg final que tensa la corda de l’emoció i que proclama aquest homenatge humil. Probablement, hi falten les discòrdies de l’adolescència. A 200.000 dones, Tamayo presentava una peça en evolució (interpretava personatges, que anaven sent acusades per bruixeria). En aquest treball, tot és molt més concret: no hi ha evolució ni gaire transformació. Se serveix d’una foto fixa, una mena de postal del moment que redimeix les dues protagonistes, i ho comparteix amb un públic i amb un espai sonor interpretat en directe per Alba Rubió Pons, molt oportú.

Carla Rovira també va treure la mare a Màtria, per anar recordant les vicissituds familiars de la Guerra Civil. I fins i tot Maria Stoianova (Paisajes de Txékhov) va convidar, el 2008, la seva mare a un retir de 40 dies com a catarsi per transformar-se com a artista. Feia anys que no es veien. I allò va suposar una convivència de 24 hores, de retrobar-se i redescobrir-se. Anys enrere, també Sònia Gómez va ballar amb la seva mare. Són peces de reconeixement de la filla que se sent adulta i que admet el pes de la mare en la construcció de la seva personalitat. Sigui més o menys evident en el muntatge, s’hi respira aquesta comunió maternofilial.

Sorprèn que sempre siguin filles actrius les que treuen mares a escena; no ho fan amb els pares ni hi ha actors que hagin fet un testimoni similar amb els seus progenitors. En tot cas, hi ha alguna excepció. Per exemple, quan Roger Peña va escriure Iaia! per al gaudi de la seva mare, Montserrat Carulla (que interpretaven amb el fill d’en Roger i net de la Carulla). Però Carulla és una actriu (que, això sí, havia dit que abandonava els escenaris) i Roger Peña en feia un conte fantàstic còmic. Una altra excepció l’encarnen els de Pont Flotant a Com a pedres quan parlaven de la seva infància i de com la mare els eixugava després de banyar-se. Llavors, de platea, saltaven les mares i els abraçaven amb la tovallola.