El TNC fumeja

No han volgut aclarir què vol dir Uppgivenhet, per no destapar una raó clau de la trama. Per l’actor Quim Àvila, que la població catalana no en sàpiga, majoritàriament, el significat ja vol dir “que no som conscients” de moltes injustícies presents a Europa. L’obra, que s’estrena divendres (19 h) i que tindrà representacions dobles matinals per a les escoles entre setmana, és un cant a la joventut que lluita per canviar les normes d’acollida d’immigrants. Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez debuten al TNC amb aquest muntatge a la Sala Tallers, en cartell fins al 29 de gener. Ja hi ha el 85% d’entrades venudes anticipadament. En una Suècia glaçada la lluita per l’esperança fa fumejar una revolta.

Daniel J. Meyer fa quatre anys que volta amb aquest text, en què dos germans bosnians (Pau Escobar i el debutant Biel Castaño) arriben a Suècia d’acollida. Un bosnià ja establert fa anys (Quim Àvila) i una treballadora social (Diana Gómez) els ajuden a situar-se. Més que les dificultats burocràtiques que frustren en bona mesura els plans, per Pau Escobar el que compta és “l’amor incondicional” amb què fan els possibles per ajudar-se.

Meyer admet que es desconeix molt Suècia i que està idealitzada, sovint. I la realitat és que la societat que acollia joves que fugien de la guerra de Bòsnia ha canviat perquè ara hi ha un govern en què participa l’extrema dreta i que dificultaria el seu primer accés al nord d’Europa. Diana Gómez, arran dels assajos, es pregunta si “el sentiment de l’esperança és col·lectiu i individual”. I és que els conflictes personals dels germans trobarien solució en una decisió comunitària. Per això, per Montse Rodríguez Clusella és necessari que els joves creguin en la possibilitat de canviar-ho tot: “És a través de les lluites del joves que la societat avança.”

Càstings oberts

Han tingut present integrar un repartiment divers, aprofitant que es parlava de la immigració? Per l’autor i la directora, el que importa és fer càstings oberts als quals pugui accedir tothom i triar qui millor s’adaptarà a l’equip. Per al paper de Petar van provar unes 60 persones. Al final, han triat Biel Castaño, que, amb 17 anys, debuta professionalment. Per a Scratch (un altre monòleg que acaben d’estrenar i que farà temporada en breu a La Villarroel (van disposar de fins a 200 candidates). Sí que admeten que hi havia alguns actors (com Quim Àvila amb, qui ja havia treballat amb la directora a Ricard de 3r el 2015) que ja figuraven en el projecte des del principi. I és que els projectes de Meyer Rodríguez acostumen a ser de llarg recorregut. L’exemple mes paradigmàtic és AKA, però també han reincidit amb Scratch i, ara, Uppgivenhet. Per cert, que el punt d’arrencada coincideix força amb Síndrome de gel, de Clàudia Cedó, estrenat fa quasi un any al Lliure de Gràcia. Però l’equip del TNC reforça les diferències en el tractament de la trama. Per Meyer és important fer teatre per als joves, però sense infantilitzar res, només involucrant-los en un fet que els sigui proper.