Charles Simic, a l’indici de l’eternitat

Un dels poemes superiors de Charles Simic del seu llibre Hotel Insomni (traduït al català per Marta Pera per a Edicions del Buc) ens convoca a l’Assemblea d’Insomnes: “Mare de Déu, tothom hi és convidat: pastors peruans que miren els estels, / indigents dels carrers de Nova York / i la nina d’ulls esbatanats / que sent la pluja a la vora d’un nen que dorm.” Tots ens podem identificar amb un d’aquells prototípics subjectes. La màgia és aplegar-los i que tot plegat agafi una dimensió etèria, com la que clou l’última estrofa del poema: “Hi haurà un escenari i un faristol, / algú s’adreçarà als reunits, / potser Déu en persona, / per dir-nos als que jaiem insomnes / que això és un indici d’eternitat.”

Als 84 anys, Charles Simic –nascut a Belgrad el 1938 i emigrat als Estats Units el 1954 després d’haver viscut tres anys a París– ha travessat el tel per comprovar si l’eternitat és com l’imaginem o l’oblit és el perdurable. Professor universitari, autor d’una vintena de poemaris, traductor del serbi a l’anglès i guardonat amb premis tan importants com el Pulitzer o el Wallace Stevens. També va ser poeta llorejat per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units el 2007, una de les distincions màximes de la literatura nord-americana.

Gràcies a l’eficient i brillant traductora Marta Pera Cucurell, hem pogut gaudir d’edicions bilingües de Simic. L’any passat ho va fer en l’edició esmentada del Buc i el 2014 ho havia fet amb Mestre de disfresses, desè premi de traducció de poesia Jordi Domènech per a Jardins de Samarcanda. La seva poesia és directa i alhora íntima, com qui et parla amb veu greu a l’oïda. M’agrada perquè entra i surt d’escena. No li cal renegar per parlar de Déu perquè el tracta com un personatge més, però amb majúscula. La seva és una poesia narrativa i intensa, discretament lírica, mentre les esferes entre realitat i vigília, somni i somieig com a forma d’utopia conformen els poderosos insomnis on el poeta escenifica el seu cant rotund i, alhora, fràgil. De vegades et pot sorprendre amb un poema polític, però sempre amb el seu toc característic d’ironia, que li permet fer un saltironet, com el d’un pardal a l’estany del parc de davant de casa: “Pel que fa a les guerres actuals, / he sentit a la televisió / que duraran sempre / perquè els enemics són molts.” Aquesta proximitat amb el lector l’ha practicada en tota la seva obra de consolidació. L’extinta col·lecció de DVD ens va oferir La voz a las tres de la madrugada i El mundo no se acaba. També em van impactar Mil novecientos treinta y ocho (a Valparaíso), Mi séquito silencioso (a Vaso Roto) i Circo unipersonal (a Arre!). Simic se situa sempre al teu costat. Per aquest motiu em va decebre un xic coneixe’l. La distància o la timidesa trencaven l’aire de confiança que estableixen els seus versos. No obstant això, Simic, amb el precedent dels beatniks, de l’escola californiana i la de Nova York, és un cim de la poesia americana i de la internacional, un habitual dels festivals europeus, on ha portat els seus insomnes, els indigents, els herois quotidians, els solitaris que creuen les ciutats o les “mànigues buides que pengen en una cadira a l’altra banda de l’habitació”. Les seves descripcions invoquen estats d’ànim, com el del poema magistral Llum d’estiu, breu i esquemàtic: “Li agraden les esglésies buides / a l’hora de l’alba. // Les ombres obrint-se / com el teló d’un teatre, // els ulls dels crucificats / mirant avall des de la creu // com si es veiessin els peus ensangonats / per primera vegada.” La imatge terrorífica gairebé es torna amable dins dels seus versos. És molt gran!