Crims ‘sense càstig’

La de successos ha estat, tradicionalment, la secció que feia vendre més diaris i, encara avui dia, continua sent de les més llegides als webs de notícies. Si a això s’hi suma un bon relat, periodísticament ben treballat, s’entén que la crònica negra visqui el moment d’èxit que té actualment; en tots els seus vessants, a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió (amb Crims com a estendard), i fins i tot a la literatura de ficció i no ficció.

Malgrat que és la secció que “tothom vol llegir però on ningú no vol sortir”, com defineixen Tura Soler (Santa Pau, 1963) i Jordi Grau (Girona, 1957), dos periodistes de llarg recorregut que tenen els genolls pelats i les soles de les sabates cremades de trepitjar les escenes del crim a la caça de notícies. Ara, aquests dos gats vells que es van fer amics treballant per a la competència abans no van recaure junts a la mateixa redacció, tornen a aliar-se quaranta anys després per revisar alguns d’aquells casos que els van fer ballar tant el cap. I els reescriuen per fer emergir tota la tasca periodística que hi ha hagut al darrere, amb la voluntat clara de reivindicar una manera de fer.

Sense càstig (La Campana) recull deu relats de morts impunes les investigacions de les quals, malgrat el pas dels anys, no han acabat de donar els seus fruits. En alguns casos, perquè no s’han resolt, sigui perquè o bé no s’ha aconseguit trobar l’autor dels fets o bé no s’ha pogut incriminar el sospitós amb proves prou concloents. A diferència del cas Susqueda, del qual Tura Soler ha publicat un llibre, El pantà maleït, que si bé encara és irresolt té recorregut, en aquesta ocasió son casos que han prescrit. Com ara l’execució de l’empresari Josep Corvera, el rei de les pinyes, l’any 1984, o el segrest de Ramon Quer, que acaba amb tres morts. Com recorden, aquesta és “una història de pel·lícula però amb víctimes ben reals”, sobretot quan el principal sospitós apareix amb un tret al cap juntament amb la seva parella i és gràcies a la seva intuïció i persistència que es fa una segona autòpsia, en què es descobreix que no es va tractar d’un suïcidi.

També es repassa el mediàtic cas de la noia de Portbou, que tants anys va fer anar de corcoll la Tura, i el de Volker Eckert, el camioner alemany considerat un dels grans assassins en sèrie, que va deixar un rastre de maldat a Catalunya. Un criminal que, malgrat que es va descobrir que era al darrere dels crims, mai pagarà cap pena perquè es va suïcidar, ni cap víctima serà indemnitzada (una seixantena, segons la premsa alemanya). Tot al contrari que el cas de La mà de l’assassí gravada en sang, que dona peu als autors del llibre per destacar la perseverança del policia encarregat del cas no resolt, que, tot i tenir el bé més preuat d’un crim –l’empremta del criminal–, no en té encara la recompensa moral. Encara, perquè, com bé expliquen, cada dia continua pendent de si la Interpol ha introduït al sistema les dades d’aquest delinqüent que va matar l’empresari Jordi Bahí. “Sé que el tema està prescrit, però encara no he perdut l’esperança que abans de jubilar-me pugui trobar l’homicida, preguntar-li què va passar i donar una explicació del crim als familiars”, diu el comissari Leoncio Martínez.