“Sentim que parlem d’una cosa que realment s’acaba”

Com que els premis són molt difícils de preveure, una cosa molt democràtica en què la gent vota i no saps per on poden sortir, intento projectar molt poc. Llavors, ho vius amb molta emoció. La veritat és que estem molt feliços del reconeixement, i de tancar aquest viatge d’Alcarràs que vam començar ara fa un any. La gala ha estat un punt de trobada molt bonic de tot l’equip de la pel·lícula i del cinema català en general.

Ho he viscut semblant en el sentit de l’alegria que et dona. Estiu 1993 tenia relació amb la família del meu pare adoptiu, i recordo que quan vam acabar la gala van venir ells i ho vam celebrar, i Alcarràs té molt a veure amb la família de la meva mare adoptiva i amb alguns tiets. Ha estat com una celebració amb diferents famílies. No canvia tant, és el mateix sentiment d’orgull de la feina feta i compartir-ho amb l’equip, que està molt bé.

No exactament, va ser a partir de la mort del meu padrí. De sobte vaig entendre el valor del que ell deixava, aquest espai que havíem compartit com a família. Recordo un dia de Nadal parlar amb els meus tiets i dir que d’això se n’havia de fer una pel·lícula. Jo en aquell moment estava escrivint Estiu 1993 i la idea va quedar per allà flotant. Tinc moments d’hora del pati, com li dic, estàs totalment immersa en un projecte i necessites pensar en altres projectes i històries que no tenen res a veure amb el que fas. Durant el projecte d’Estiu 1993, a l’hora del pati estava pensant en Alcarràs. I mentre feia Alcarràs, la meva hora del pati era una altra cosa. Els projectes segueixen creixent dins teu. Per a mi una idea és bona i val la pena seguir explorant-la i fer-ne una pel·lícula quan passa el temps i continues tenint ganes d’explicar-la. És el cas d’Alcarràs. Hi ha idees que et queden allà.

Alcarràs és complexa sobretot per la seva naturalesa coral, té molts personatges. Tens moltes opcions, pots anar cap a diferents llocs, anar més cap a un personatge o un altre... I s’ha de fer una mena de puzle. Per a un únic personatge li dibuixes un viatge emocional i en general és molt clar. Però amb Alcarràs era complex, tot havia d’encaixar perquè el viatge emocional sigui el d’una família sencera. I també hi havia una part d’investigació important, per a mi era important explicar la història des de dintre, d’una família de pagesos. I és el poble de la meva mare, però tampoc en tenia un coneixement tan profund. L’Arnau sí, perquè va créixer allà.

Ho és des del moment que parla d’una cosa que s’està acabant, una manera de fer cultiu en família i de viure, amb generacions que viuen sota un mateix sostre. Sentim, puc parlar per gent de la zona, que parlem d’una cosa que no està gens protegida, que realment s’acaba. No s’acaba l’agricultura, apareixen nous models, amb empreses molt grans, que agafen terres i posen gent a treballar-hi. No té res a veure amb aquesta manera de cuidar la terra en petit i de manera més respectuosa, que és el que necessitaríem ara en el moment de canvi climàtic que vivim. Hi ha una reivindicació de l’important que és que això no desaparegui. Som una mica pessimistes, la veritat.Però està bé deixar aquest document de sobre el bonic que és ser respectuós amb la terra.

Té molta importància. Vam tenir un equip de càsting molt gran i hi vam treballar molt de temps, més d’un any, comptant amb la pandèmia. Berta va treballar des del principi en el càsting i després com a actriu, és una pel·lícula que hem compartit molt. Els actors [gairebé tots no professionals] es van entregar amb una confiança absoluta a fer la pel·lícula, per a mi això explica en part que funcionés.

Sí! És un director que quan penso en ell sento molta llibertat, i això és una cosa molt essencial per a qualsevol cineasta que fa cinema independent i busca la seva veu. Va començar amb unes pel·lícules que experimentaven moltíssim, i després va fer pel·lícules que connectaven amb el públic d’una manera molt directa i increïble. Ha fet una aportació molt important tant per a la llengua catalana com per al cinema en català. Ens deixa un llegat molt gran i passarà a la història, sens dubte.

No l’expliquem gaire perquè està encara en camí. És una pel·lícula sobre la memòria familiar, una mena de viatge, una recerca dels orígens, que és una cosa que em preocupa molt. Què passa quan no tens accés a la teva memòria familiar, quan ho necessites per crear la teva pròpia identitat? És una mica més urbana que Alcarràs. Encara no estem explicant on rodarem. És molt aviat, encara estem definint moltes coses del projecte. Quan ho tinguem clar ho explicarem.

Hi haurà una mica de barreja, per la naturalesa del projecte, però hi ha una part gran en català.