Una Barcelona de pel·lícula

Andreu Martín (Barcelona, 1949) es va presentar a la roda de premsa tot just operat d’un ull per un problema de glaucoma, per això duia ulleres de sol. Tot i això, és un escriptor amb bon ull per a les trames ben narrades que arrosseguen els lectors, com és el cas de La quarta noia per l’esquerra (Crims.cat / Clandestina; en castellà a Alrevés).

Diuen que un escriptor escriu sempre la mateixa novel·la. Martín no. Autor prolífic i multipremiat, té mitja dotzena de models, cosa enriquidora. Aquesta darrera forma part del subgrup de Cabaret Pompeya i de Barcelona tràgica, totes tres ambientades a inicis del segle XX en la Barcelona del pistolerisme i amb un Paral·lel bullint de vida i del music hall, que tant li agrada.

Mentre Europa es dessagna en la Primera Guerra Mundial, Barcelona és una de les grans perles del Mediterrani. Tot i la seva condició de territori neutral, a la costa hi ha ports on proveir-se il·legalment de combustible i queviures, amb el beneplàcit de les autoritats locals. Al cap d’Ixent, a la Costa Brava, on hi ha un far damunt d’una cova, arriben submarins alemanys. “Aquesta part de la trama, que després vaig intercalar perquè no podia aparèixer de cop al final, la vaig escriure primer i, un cop enllestida, vaig escriure la que em venia de gust, la que passa a Barcelona”, explica Andreu Martín.

A la novel·la s’entrecreuen tota mena d’interessos i conflictes amb serveis secrets, agents dobles i espies d’aquí i d’allà. “Els espies menteixen molt per obtenir veritats que després venen com a veritats que no sempre ho són, perquè tot és relatiu, com ara passa amb les notícies; és una novel·la sobre el que ara anomenem fake news”, detalla, perquè l’obra se centra en l’ambigüitat del que és cert o no.

Al centre vital d’aquesta Barcelona en ple creixement urbanístic, amb el soroll dels carrers, el brogit dels bars, els jocs del casino i els espectacles nocturns, arriba l’Amadeu, un noi de pagès acabat de sortir del seminari que busca una ballarina amb qui el seu pare va viure una estranya aventura. Només en té una pista: és la quarta noia per l’esquerra d’una fotografia que conserva. Es diu Amanda Rogent i s’exhibeix al Moulin Rouge. “Són quatre dones en una”, comenta Martín, per no destapar res que no toqui. Ella és parella de Xavier Rutllana, un ric navilier que s’ha empobrit perquè els submarins alemanys han enfonsat la seva flota. Amb aquests tres personatges i molts més, entre espies internacionals, policies nacionals i, a la part de la trama que passa a la Costa Brava, soldats catalans, espanyols i alemanys, Martín teixeix una història pensada “per arribar, com en un bon espectacle, a un gran número final”. Un final que l’autor va recrear, per tenir clara la situació de cada personatge, amb ninots de joguina del Raül, el seu net.

“L’obra va partir de la coincidència de les ganes que tenia de parlar de la Barcelona plena d’espies i de l’època daurada del Paral·lel amb la lectura de Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, de Jaume Passarell”, diu Martín, que confessa que Barcelona ja no li agrada gens i que per això n’ha marxat. Mentre es quedi literàriament, no cal patir.