La crònica
Atrets pels crims ‘sense càstig’
D’Aula Magna res, l’auditori més gran que té la Casa de Cultura de Girona va quedar ahir sota mínims, amb molt públic dempeus als laterals, per seguir la presentació de Sense càstig (La Campana), el llibre que han escrit a quatre mans Tura Soler i Jordi Grau. Que hi fossin presents els autors, dos pesos pesants del periodisme gironí, i presentessin l’acte el director d’El Punt Avui, Joan Vall Clara, i l’advocat Carles Monguilod feia preveure la gran convocatòria que van tenir. I és clar, com va recalcar el reputat lletrat penalista, es demostra l’atracció que hi ha pel crim, els assassinats i la mort, amb tanta gent congregada.
Va obrir la sessió Joan Vall Clara, amb aquell punt seriós i sorneguer que el caracteritza, matisant el subtítol del llibre, advertint que en realitat són “8 casos i 10 crims impunes” els recollits al llibre “d’entre centenars” que podrien haver escrit. Qui va ser el cap de secció dels autors en l’època que descriuen (“un temps en què treballàvem fins a vuit periodistes a successos, només a Girona) va assegurar que el lector pot creure tot allò que descriuen “amb els ulls clucs”, perquè en dona testimoni. Això sí, els ha “enxampat amb una sola mentida”, per ser massa “pilotes”: que ell, de “mestre, res”, tal com s’hi refereixen; com a molt, “senglar com ells”. Perquè, com va indicar, porten l’ofici a la sang i no els calia cap mestratge, “són periodistes de raça”, els va qualificar.
Monguilod va prendre el relleu referint-se a ells com “els Roper del periodisme”, per les seves característiques disputes dialèctiques, que els han fet d’allò més entranyables per a aquells qui els coneixen. Entre els que més, ell, en Mongui, que fa quaranta anys ja va ser un dels que va insistir a Vall Clara que fitxés aquell noi que treballava a la competència, Los Sitios (després Diari de Girona). I si en Vall Clara va destacar entre els temes de què tracta el llibre més interessants, a banda dels casos en si, com el periodisme que es feia abans, la premsa local i la transició política, l’advocat va ressaltar que tots els crims d’alguna forma fan repàs de la seva vida professional, recordant jutges, companys de professió, policies, forenses i periodistes amb qui s’ha relacionat.
Monguilod creu que els casos avui dia, amb els mitjans que hi ha d’investigació (càmeres, mòbils, ADN...), s’haurien resolt i qui sap si no serien impunes. Aquest debat va tenir continuïtat, fins i tot va tenir un gir inesperat final, d’aquells que tant agraden als amants dels crims i de Crims. Primer, quan Jordi Grau, que va ser el primer d’agafar la paraula de la parella protagonista, va contradir a l’amic Monguilod que, malgrat que és cert que no hi havia els mitjans que hi ha ara, les dades indiquen que encara entre un 15 i un 20% dels casos no es resolen. I qui deia que es discuteixen? La Tura Soler també hi estava d’acord i va esmentar casos com el de Montserrat Sánchez, a Palafrugell, per recordar que malgrat que es tenen les proves no hi ha manera de condemnar ningú. Sense que la sang arribés al riu, perquè això de discutir és marca de la casa, la Tura va afegir que també és cert que poden haver-hi “crims perfectes” si l’acusat té Monguilod com a lletrat. Una floreta entre vells amics.
Això, abans que arribés l’inesperat cop d’efecte a la sala, quan en el torn de preguntes va intervenir d’entre el públic un dels fills de la víctima del primer capítol del llibre, Josep Corbera, assegurant que té proves de qui va matar el seu pare, i fins i tot de qui va induir a l’assassinat, i que mai no tindrà càstig. La sala va quedar muda, alguna rialla nerviosa es va escapar, això fins que Grau va exclamar: “Doncs en farem un altre llibre”, i Tura va dir que no era l’única nova dada que els havia arribat des que s’ha publicat el llibre. S’han escrit crims, i ahir quasi se’n resol un en directe... Prescrit, això sí.