“L’avantguarda musical ha mort”

Aquest cap de setmana, divendres i dissabte, tindrà lloc un nou concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a L’Auditori. Sota la direcció de Rebecca Tong, i amb la participació de l’oboista Cristina Gómez Godoy com a solista en el Concert per a oboè i petita orquestra, opus 144, de Richard Strauss (1864-1949), a part de l’enèsima interpretació de la Simfonia núm. 5, opus 64, de P.I. Txaikovski, s’estrenarà la Suite in stile antico, del compositor de Sant Joan de Vilatorrada Manel Ribera (1974), un encàrrec de L’Auditori i Barcelona Creació Sonora. Ribera s’afegeix a la llista de músics il·lustres provinents d’aquesta població bagenca com ara el compositor Agustí Charles i la prestigiosa soprano Núria Rial.

L’encàrrec de L’Auditori suposa una oportunitat d’or per conèixer un compositor que, fora de casa nostra, on se’l coneix pels seus treballs de format cambrístic, ha obtingut premis importants.

Conscient de l’oportunitat que li ha brindat l’OBC, Ribera ha assumit l’encàrrec partint de com “havia escrit anteriorment determinades obres d’orquestra i on tenia clar com en aquest encàrrec volia buscar una altra direcció sobretot” respecte a la seva “música cambrística”: “Les obres d’orquestra compostes anteriorment van iniciar un camí que em porten fins aquí. En aquesta obra he volgut assolir una síntesi de tot el que ens ha aportat la tradició, però també del que ens ha aportat el món de l’avantguarda. Des de fa quatre o cinc anys resto convençut que l’avantguarda ha mort i aquesta ens ha quedat com una herència que ja forma part de la mateixa tradició.”

No són poques les veus que, des de l’estètica de la música, han reflexionat a fons sobre aquesta mort, però també els mateixos compositors. Ribera creu que “l’avantguarda musical ha mort perquè, al final, tot acaba caient pel seu propi pes. Quan van aparèixer les avantguardes era perquè era necessari i perquè s’havia arribat a una sobresaturació. Amb el pas del temps i la irrupció de noves generacions, un ha de prendre consciència que l’avantguarda ens ha portat a un cul-de-sac i a senyals inequívocs que està totalment esgotada”.

A aquesta consciència compositiva, situada entre tradició i avantguarda, cal sumar-hi els importants estudis de Ribera de les tècniques històriques de composició, en especial dels “partimenti i de la música schemata on els historiadors ens han posat sobre la pista de la cuina que hi ha en la composició, posem per cas, des de Corelli, si no abans amb els Gabrieli, fins als mateixos Puccini i Verdi”. Potser és per això que Ribera ha apostat per l’encàrrec per a la composició d’una suite a l’estil del temps antic, però, això sí, escrita a doble orquestra i on cadascuna d’elles es troba una de l’altra a la distància intervàl·lica d’un quart de to. “És una declaració d’intencions d’aquesta síntesi entre tradició i avantguarda en què reivindico la important avantguarda dels microtonalistes com ara Alois Hába, que, de vegades, sembla que ens n’hàgim oblidat”. Deixeble, en un primer moment, de l’esmentat Agustí Charles, el despertar de la necessitat creativa de Ribera va venir per allò “que Sloterdijk anomena inspiració per tercers”. “L’audició de La mer, de Claude Debussy, i dels Quartets per a corda de Béla Bartók em van revelar aquesta necessitat. Una necessitat que, ben mirat, ja s’havia iniciat de ben petit quan tot el dia estava cantant òpera perquè estava convençut que, de gran, havia de ser compositor.”

Format com a violinista, Ribera va ser membre del conjunt de folk-rock Band Gog, dirigit pel pallasso Jordi Pesarrodona, conegut avui com a activista polític, i va estudiar també seriosament l’harmonia, el contrapunt i la fuga amb Alejandro Civilotti, una formació que ha estat fonamental en el seu interès posterior per l’escriptura i les tècniques de composició històriques, assignatura de la qual va impartir docència a l’Escola Superior de Música de Catalunya ( Esmuc ).