El cim, metàfora teatral

L’art no aporta res tangible. El teatre és efímer i només es pot viure en directe i s’esvaeix. També pujar un cim és, aparentment, inútil: “No serveixen per a res”, diu irònic Jordi Galceran. A més, en tots dos casos s’assumeix un risc (personal, artístic, econòmic) només pel gaudi de superar un repte. El duet Jordi Galceran i Sergi Belbel, que han cuinat èxits com El mètode Grönholm i El crèdit, proven ara la seva tercera ascensió, Fitzroy. És una peça que ja ha començat les prèvies al Teatre Borràs i que s’estrena oficialment dimecres. Està en cartell fins al 23 d’abril.

Quatre dones alpinistes es troben en una esquerda del FitzRoy, a 3.000 metres d’altitud. Estan esperant que els donin el vistiplau per provar l’ascensió final per una pista que mai ha assolit una cordada femenina. Només 500 metres de gran verticalitat les separa del seu gran objectiu. En aquest relleix (“replà al mig d’un cingle, un penya-segat o un mur”, segons el DIEC), les quatre alpinistes, interpretades per Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul i Natalia Sánchez, es distreuen en una juguesca intranscendent, esperant a poder avançar. La conversa s’intueix que anirà tenyint-se i, com la climatologia canviant en un cim entre la Patagònia i Xile, pot fer que l’aventura es dissolgui abans d’hora. Les quatre dones al límit, d’edats i amb rols en diferents dins de la cordada, jugaran els seus ardits per fer el cim que pot ser l’última oportunitat per endur-se l’èxit de les primeres dones que accedeixen al cim per aquell mur.

Jordi Galceran considera que falta el gènere teatre d’aventures, així com sí que està molt acceptat en el cinema. Evidentment, la limitació de jugar en un sol espai és un dels reptes per donar pas a aquest gènere; no hi pot haver els primers plans, les imatges aèries o fetes amb ordinador com en el cinema. El repte del dramaturg és aconseguir traspassar l’emoció situant les quatre protagonistes en un lloc ben estret i incòmode on desplaçar-se. Galceran sap que no s’ha de competir des del teatre amb el cinema i per això pretén generar una tensió dramàtica equivalent a l’adrenalina de la gran pantalla. De fet, també era un repte obrir la veda al teatre de thriller intrigant que va aconseguir amb títols com Paraules encadenades o Carnaval.

De les quatre actrius només Sílvia Bel té coneixements d’alpinisme, un esport que practica regularment. Gràcies a ella, compten que la traslació d’aquesta aventura a l’escenari serà versemblant. Sergi Belbel, en la seva faceta de director, celebra l’escriptura de Galceran perquè “pensa en l’espectador i mai veu l’obra acabada, s’implica durant els assaigs. La peça parteix d’un repte majúscul. Durant 90 minuts les quatre intèrprets són en aquest espai estret, on s’han de coordinar per moure’s. El repartiment també inclou dues actrius dotades per a la comèdia com Míriam Iscla i Sara Espígul. Per acabar, Natàlia Sánchez debuta en el teatre en català en què sembla redoblar l’aposta en aquest cim que ja s’albira al Teatre Borràs.