Al servei d’aquest poble

Els qui vam tenir el privilegi de tractar en Josep Maria Espinàs també per feina (en el meu cas, com a director de l’Avui) en recordem, al costat del talent, l’exquisida professionalitat. Els articles arribaven sempre en punt, perfectament quadrats, amb una estratègia temàtica i estilística que aconseguia abraçar tots els públics. Però aquesta professionalitat, com a periodista i escriptor, era el fruit també d’una extraordinària vocació de servei. Quan Espinàs comença a escriure els anys cinquanta i començament dels seixanta, el gran problema de la cultura catalana no és que faltin grans escriptors, que hi són, sinó que falten lectors. Hi ha una expressió cultural de gran nivell, sobretot en l’àmbit de la poesia, però arriba a poca gent. El català pot quedar al marge de la cultura de masses, foragitat pel franquisme dels canals d’accés al gran públic. Hi era abans de la guerra, però la guerra i la postguerra ho ha destruït.

Quina és, doncs, la prioritat? Reconstruir-los. La novel·la és el gènere de consum més massiu, però cal construir un públic també per a la novel·la. I Josep Maria Espinàs, que ha iniciat una carrera brillant com a novel·lista, sense deixar-la mai del tot, la sacrifica en part per la feina de crear públic a través de gèneres encara més aptes per a la divulgació massiva. Agafa una guitarra i es posa a cantar. Fa anuncis. Fa lletres per a cançons que cantarà tothom, com l’himne del Barça. Escriurà per a la canalla. Buscarà la complicitat del lector amb els viatges a peu. I sobretot, entrarà amb el català als mitjans de comunicació de masses. Començant pel món de la publicitat i continuant, d’una manera constant i efectiva, en el del periodisme. Aquells articles perfectes que ens duia a la redacció de l’Avui.

Espinàs va voler ser un professional de l’escriptura, i ho va ser, en bona part perquè creia que la supervivència i la força d’aquesta cultura només s’aconseguiria quan pogués precisament tenir professionals, perquè voldria dir que hi hauria un públic receptor. Les generacions que venim al darrere hem d’agrair a Espinàs moltes coses. Els periodistes, que va crear una manera específica d’escriure articles. El conjunt dels escriptors i dels lectors, que treballés tan intensament i tant temps per dotar la cultura catalana no tan sols d’una bona oferta, sinó també d’una demanda creixent. Va posar el seu talent d’escriptor al servei de l’atracció de nous públics lectors. Que era una manera de posar-lo al servei d’aquest poble.

*Escriptor i director de l’Avui entre el 1993 i el 1996.