Múltiples vides

Em truca una companya per notificar-me la mort del mestre Josep Maria Espinàs i em costa de pair la notícia mentre improviso aquestes ratlles. Tampoc sé per on prioritzar la feina, si pel periodista que va mantenir puntualment la seva columna als mitjans (durant dècades a l’Avui); per l’empenta de novel·lista que va quedar frustrada; per l’escriptor de viatges, que es va atrevir fins i tot a fer un llibre dins uns grans magatzems; per l’impulsor de la Nova Cançó; per les seves entrevistes televisives; per l’editor de La Campana o els seus inicis a Destino, o fins i tot per l’autor, amb Jaume Picas, de l’himne del Barça, l’autoanomenat “més que un club”. Ho podríem esborrar tot i quedar-nos amb la imatge del senyor que escriu, que poderosament escriu plogui, nevi o caigui un sol de justícia. Espinàs escrivia el seu article diari i publicava els seus llibres. Va arribar un moment, quan va fundar Edicions La Campana, als anys vuitanta, en què ens va reunir als periodistes amb motiu de l’inici de la seva obra completa, que havia de tornar al mercat moltes de les seves magnífiques novel·les dels anys cinquanta i seixanta, en velles edicions ja exhaurides. L’editorial, amb la complicitat d’Isabel Martí, va ser un èxit però la seva obra completa va quedar en segon terme.

La seva il·lusió es va tornar a filtrar per l’aigüera perquè només els crítics admiraven aquell escriptor amable, senyor de Barcelona, que s’havia tutejat amb figures de l’envergadura de Josep Pla, Néstor Luján i Camilo José Cela, entre molts altres escriptors del segell Destino. Les fotos fent la cabra amb Cela demostren l’amistat i el sentit de l’humor. Un va anar cap al Nobel, i nosaltres, com sempre, per la porta del darrere de la història. Tant se val! Espinàs va mantenir uns cicles, els va acomplir d’una manera esforçada, diligent i brillant, i mai es va queixar de mala sort o manca de perspectives perquè era tan realista com la seva prosa i no pretenia arribar més enllà del silenci, que acaba sent la pàtria comuna dels mortals. L’última vegada que el vaig veure (va haver-hi una època en què el veia cada dia amb el seu somriure i el posat de gentleman amb pipa) vam estar parlant del seu llibre de poemes i el que representava la poesia en la seva vida quotidiana. Espinàs ja no estava gaire fi, però conservava l’instint i la intel·ligència per a la literatura, per l’art va conrear com qui fa qualsevol altra feina, però amb cura i amor.

Espinàs no ha estat valorat per la societat literària perquè no era un maleducat com molts dels que circulen, ni un esnob que sap més que ningú. Tampoc per la universitària, que mira absorta el més enllà. De fet, el nostre home va estudiar dret i de seguida es va adonar que si volia avançar havia de guanyar diners amb el que feia. I, si estudiem les seves múltiples vides, totes són de treure’s el barret.

Si en tenen l’oportunitat, rescatin alguna de les seves novel·les o llibres de viatge de la biblioteca. Es trobaran un clàssic de la literatura catalana, amb lletres majúscules, però amb discreció.