Josep Maria Espinàs s’acomiada cantant
Començarem pel sorprenent i brillant final de la cerimònia de comiat a Josep Maria Espinàs que ha tingut lloc avui a les dotze de migdia al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona. El 2014 va enregistrar, acompanyat del pianista Francesc Burrull, tres fragments de cançons previstes per al seu enterrament. “Adeu amb allò que tant he estimat, la tendresa en totes les seves manifestacions”, va dir. Seguidament s’ha escoltat Espinàs cantant en català fragments d’As time goes by, de Herman Hupfeld, Summertime, de George Gershwin , i Clopin-clopant, d’Yves Montand. Cantades, les darreres paraules han estat “I jo me’n vaig... Adeu amics”.
Entre d’altres detalls de la cerimònia que havia encarregat, com ara que fossin parlaments breus, que no hi hagués elogis desmesurats i que, en sortir, no es parlés d’altra cosa que del temps, a ser possible, hi havia un de taxatiu: “Que ningú aplaudeixi en cap moment. No és un espectacle. El millor que és pot fer és com fa el mort, callar”, va deixar dit. Si no fos per aquest motiu, hauria estat aplaudit per l’originalitat i l’exquisidesa del format de comiat que ha orquestrat, podríem dir.
Gairebé una hora i mitja abans, Isabel Martí, mestre de cerimònies absoluta, donant ritme a l’acte, aportant anècdotes i en diversos instants molt emocionada, ha anat donant pas a les persones triades per fer un breu discurs i ha explicat perquè havien estat escollides.
També ha comentat que Lina Luján, esposa d’Espinàs, no ha vingut “perquè té 97 anys, el cap molt clar però el cor molt delicat i a la residència on viu no ho han vist convenient”. I ha recordat que fa quatre anys exactes que en aquella mateixa sala s’acomiadaven de l’Olga, filla de Josep Maria Espinàs i Lina Luján.
Qui ha iniciat la ronda de parlaments ha estat una neboda, Noemí, que ha llegit un text sobre la memòria escrit pel mateix Espinàs. L’últim, el seu fill Josep, que també ha llegit un text del pare. Just abans, un net, Ricard, que ha llegit l’article seu que va aparèixer en aquestes pàgines. Entremig, el periodista Antoni Bassas, que li va obrir les portes de la ràdio; Carme de Lázaro, del restaurant o ell hi solia anar i amiga de la família; la periodista Mònica Terribas, que de ben jove va escriure una carta a l’Espinàs i ell ja va detectar la seva vàlua; els germans Dori i Carlos, que, fa 35 anys, quan eren nens i acabaven de perdre el pare, van allotjar Espinàs i Martí a casa seva, quan una tempesta els va enxampar fent un viatge a peu per la comarca aragonesa de la Llitera, i que des de llavors han mantingut el contacte; el sociòleg, periodista i autor de La Campana Salvador Cardús; la periodista Eva Piquer, que també es va posar en contacte amb l’Espinàs de ben jove i sempre van tenir una bona sintonia; el president d’Òmnium, Xavier Antich, que ha dit que “Espinàs és una estructura d’Estat”, i el filòsof i músic Bernat Dedéu, que ha matisat “Espinàs és Estat, no estructura, que ja sabem com acaben”, i, fidel al seu estil de no callar-se res, ha criticat “el mausoleu que van muntar a Palau els cretins illetrats de la Generalitat”.
Entre el públic que omplia la sala també hi havia la consellera Natàlia Gaarriga, Albert Om, Isona Passola, Joan Riambau, Izaskun Arretxe, Joan Laporta, Francesc-Marc Álvaro, Toni Vall, Marina Rossell, Anna Guitart, Vicent Partal, Laura Borràs, Carme Junyent... I, com si fos La vida de Brian, tothom ha anat sortint del tanatori amb una sensació agredolça enganxada al paladar i taral·lejant de manera inconscient Clopin-clopant. Un gran final per a una gran vida, se’ns dubte.