Defensar el Delta amb les històries de la iaia Cinta

Joan Roca Navarro (Deltebre, 1977), després d’escriure alguns relats, va debutar en novel·la el 2018 amb Melodia d’una absència. Ara repeteix l’experiència amb Sota el fang (La Magrana), una obra inquietant, fins i tot amb traçades gruixudes de terror, per reivindicar la defensa del Delta.

Dues nenes i un nen desapareixen, amb poca diferència de temps, a Deltebre durant els anys 70. Els seus cossos ja no es trobaran, potser engolits pel fang dels arrossars. És el punt de partida argumental, però hi ha més, molt més.

“Joan Roca ens ha mostrat que la zona del Delta no sempre és tan idíl·lica com sembla, perquè sota dels arrossars hi ha un fang negre, enganxós i pudent que pot ser molt inquietant”, adverteix l’editora Núria Puyuelo. “Darrera d’aquestes desaparicions hi ha una trama de corrupció policial i política relacionada amb la construcció d’una nova urbanització i, també, l’existència d’un ésser terrorífic, perquè l’obra té components fantàstics. Amb l’ambient de Sota el fang i la visió diferent d’aquest paisatge de postal, l’autor provoca una sensació de por i d’angoixa, es pot dir que constants”, afegeix Puyuelo.

“El llot aquest és com una metàfora de les històries que la meva iaia m’explicava quan jo tenia uns set o vuit anys, històries dures amb gent i fets estranys”, comenta l’autor. “No volia escriure una història costumista sobre el Delta, que estan molt bé, però ja s’han fet i jo no vull escriure coses que ja han estat escrites.”

Una de les puntes de la trama, que té lloc en dos espais temporals, la dècada del 1970 i el 1993, és la construcció d’una urbanització que no respecta l’entorn ecològic. “La urbanització de la novel·la és real –el propietari, no–, i he volgut mostrar que quan vas contra la natura, tots perdem. Quan va passar el Glòria, van venir tots els polítics a fer-se la foto i a dir que farien tot de coses. No han fet res, però res és res i, si no es fa res, en 30 o 40 anys el Delta desapareixerà. És un drama i amb l’obra he volgut fer un crit d’auxili”, es lamenta Roca.

“La criatura de sota del fang és la personalització de la natura del Delta, un ésser amb cor i cervell, que intenta defensar-se”, assegura Roca. I aquesta part fantàstica la va imposar la mateixa obra. “No sé com fer un guió, no ho he fet mai, però vaig acabar marcant un camí realista; la novel·la sortia del camí i jo la tornava a encarrilar, tornava a sortir i jo la tornava a forçar a anar pel camí realista, així uns mesos fins que la vaig deixar anar per on volia, sense saber on em podia dur... Vaig xalar moltíssim. Tornava a casa amb ganes d’escriure per saber què passava”, confessa Roca.

August Lehmann, un periodista desmenjat que, tot i això es va embrancant en la investigació i que porta el pes de la trama, busca la relació de la troballa entre les canyes d’un braç del farmacèutic del poble –també desaparegut, però en el present– amb la desaparició dels tres nens els anys 70.

Hi ha diverses violències recorrent la trama, de gènere, del fill a la mare, del pare als fills, contra la natura, també violència bèl·lica, els crims de guerra en la part de la guerra dels Balcans... Una de les trames la portent un nen i una vella, pidolaires, que han vingut de la guerra dels Balcans amb una història inquietant a la motxilla amb què l’autor ha volgut mostrar que el Delta sempre ha estat una terra d’acollida per a tothom. A més, tenen una relació amb el monstre del fang que s’aclareix al final de l’obra.

“També he volgut reivindicar el dialecte ebrenc i agraeixo la compressió i suport per part de l’editorial, perquè fa quinze anys no la podria haver publicat així.” “Per nosaltres, la llengua que utilitza és un valor afegit, perquè des de La Magrana defensem les variants del català”, comenta Puyuelo.

Joan Roca Navarro té influències de bon nivell, com ara Bolaño, Borges, Foster Wallace, DeLillo, García Márquez, Cheever... “I la meva iaia, la Cinta, analfabeta però, tot i això, una gran narradora oral; tenia un domini del relat magnífic, mantenint la tensió tota l’estona.” Potser la traça narrativa és cosa genètica.