El vertigen de dir “jo”

Es pressuposa al “jo” una honestedat abusiva. Potser és un malentès propiciat per les pel·lícules de tribunals, que han fixat la imatge del testimoni jurant des de l’estrada que només dirà la veritat, encara que, en benefici de la trama, la major part de les vegades acabi mentint. A la ficció, que pertany a un règim fiscal diferent del de la realitat, se li permeten llicències, però cada vegada que diu “jo” sembra el desconcert i la sospita. Aquest ‘jo’ és realment ‘tu’? I si l’és, amb quines ulleres el llegeixo, amb les de la imaginació o amb les de l’atestació? L’ambigüitat de l’autoficció, avui la més popular de les literatures del “jo”, és una de les seves principals qualitats, junt amb la “hibridesa interrogativa” que planteja, segons sosté el professor Xavier Pla a El soldat de Baltimore (Lleonard Muntaner), un llibre on ha reunit una cinquantena d’assaigs que inviten a pensar una modalitat literària que posa en tensió les fronteres entre l’autobiografia i la ficció.

“Qui la busqui, no hi trobarà pas una definició dogmàtica”, adverteix Pla, sinó un seguit de reflexions i lectures a propòsit d’una forma d’escriptura que té gairebé tants adeptes com detractors i que en els últims anys s’ha popularitzat tant, que ha acabat sent un “calaix de sastre de penes, divorcis, separacions i altres orfeneses”. El punt de partida del llibre, de fet, va ser la insatisfacció davant l’allau d’obres basades en traumes personals, ben legítimes per descomptat, la funció terapèutica de les quals no assegurava, però, que el resultat tingués ambició artística. De la interrogació sobre “per què no n’hi ha prou amb el dolor” sorgeixen aquests assaigs, la gran majoria escrits abans que Annie Ernaux guanyés el Nobel amb una obra adscrita de ple al model: “Allò que fa que les intimitats que explica tinguin interès per al lector és que hi ha una voluntat literària que va més enllà d’ella mateixa. Mentre Ernaux t’explica el seu avortament, reflexiona sobre com escriure’l, com fer-lo creïble, com no parlar-ne com a víctima, com aconseguir que el lector s’hi reconegui encara que no hagi tingut la mateixa experiència. És més que fer un buidat d’emocions.”

De fet, Xavier Pla sosté que “una de les característiques de l’autoficció és que reflexiona sobre les formes de representació”, de la mateixa manera que invita a pensar-les l’anècdota que dona títol al llibre, aquest soldat de Baltimore que, segons reporta Stendhal, va interrompre una funció d’Otel·lo per abraonar-se damunt l’actor que era a punt d’escanyar Desdèmona al crit “que mai no sigui dit que en la meva presència un maleït negre haurà matat una dona blanca”. L’episodi, que tenia fascinat Roland Barthes, introdueix no només la confusió entre realitat i ficció, sinó també un component de malfiança davant un ‘jo’ que incomoda, si al capdavall aquest soldat es comporta com un racista. És la mateixa angúnia que pot provocar un escriptor com el romanès Mircea Carterescu mentre es palpa i descriu minuciosament el melic al principi de Solenoide i que Xavier Pla, al contrari, aprofita com un motiu central de la seva argumentació: “És una escena alhora molt sensual i sòrdida, però aviat t’adones que no només parla del melic físic, sinó del lloc simbòlic de l’escriptor.” De fet, se l’acaba estirant i dient: “Estic intoxicat del meu jo i me l’he d’extirpar. Fins que no ho faci, no podré començar a parlar de mi mateix.” L’autoficció, perquè sigui efectiva, ha de sotmetre’s a la mateixa mutilació del narcisisme i l’egolatria, raona Pla: “No consisteix a mirar-te el melic, sinó a conjurar-lo, a posar-hi distància.”

La literatura dels supervivents de la Xoà, que constitueix un subgènere en si mateix, ofereix una de les mostres més reveladores de l’ús pudorós del ‘jo’ davant l’horror indicible. Pla se serveix de Joaquim Amat-Piniella, que a K.L. Reich “apunta que el testimoni en brut no aconseguirà persuadir el lector, sinó que ha de fer l’esforç de narrativitzar la seva experiència per trobar allò que en diu ‘la veritat íntima’, una expressió molt senzilla però efectiva, perquè al darrere hi ha Aristòtil i la seva teoria de la versemblança”. En el fons, com deia André Gide, “l’única manera d’acostar-se a la veritat es troba en la novel·la”, conclou Pla, que insisteix en el fet que “l’autoficció és una modulació de la ficció, no de l’autobiografia”. Encara que sovint el material sigui autobiogràfic, la manera en què és narrada pertany a la ficció.

Una de les línies que considera més fructíferes en la literatura catalana actual és de fet l’esperit lúdic amb què Sergi Pàmies recrea el llegat familiar d’exili i clandestinitat dels pares, que “ha evolucionat del rebuig a l’examen d’aquest passat amb estratègies de l’autoficció”, comenta Pla, que veu el mateix filó en l’obra recent de Julià Guillamon, “des que ha decidit incorporar el ‘jo’ a la seva mirada”, sigui sobre el barri de la Plata o sobre el paisatge familiar del Montseny. A El cor del senglar, de Baltasar Porcel, detecta en canvi un cas d’autoficció feroç, “un autoretrat gens complaent amb ell mateix”. No són els únics autors que convoca a El soldat de Baltimore, on posa a dialogar la literatura catalana i l’europea sense complexos, des de Francesc Serés, Joan-Daniel Bezsonoff, Eduard Márquez, Joan Fuster i Mercè Rodoreda, a Claudio Magris, Montaigne, Proust, Michel Houellebecq o Curzio Malaparte. Admet que hi ha poques escriptores, a pesar que l’autoficció s’associa sobretot a la seva veu (i que aquest ha estat sovint el motiu per denigrar-la com a proposta d’escriptura), i que s’ha contingut per no parlar massa de Josep Pla, de qui fa vuit anys que treballa en la biografia: “Quan s’adona de la llibertat que li donarà poder-ho escriure tot en primera persona, aconsegueix per fi conjurar el melic.”