Dalí, el superhome

L’obra de Salvador Dalí ha donat, i continua fent-ho, infinitat d’interpretacions i referències artístiques. S’ha estudiat molt, per exemple, l’obsessió de l’artista empordanès amb Freud i la gran influència que el pare del psicoanàlisi va tenir amb la seva obra. Com també la que van exercir Duchamp i Breton en ell, malgrat que aquest últim l’excomuniqués davant un tribunal surrealista. Tanmateix, de la petjada que va exercir Nietzsche en l’artista català poc se n’ha dit i menys escrit.

Ha estat Pau Guinart (l’Escala, 1983) qui durant el doctorat en estudis culturals que cursava per la Universitat de Stanford (EUA) va topar amb aquesta connexió, tot aproximant-se a una anàlisi de l’obra magna del filòsof, a partir de l’obra Zaratustra. Guinart, que també estava estudiant els textos autobiogràfics de Dalí, va començar a establir lligams que va analitzar en una tesi doctoral i ara els condensa en un llibre, Dalí – Nietzsche. Teoria i pràctica de la superació humana ( Edicions del Reremús , 2022), que es presentarà avui al Cercle Sport Figuerenc (19 h), en un acte organitzat pels Amics del Museu Dalí.

A primera instància, on es detecta aquesta influència de Nietzsche en el pintor? Guinart ho té clar, a l’obra escrita de Salvador Dalí, que segons ell ha romàs infravalorada durant molts anys, però és a través d’aquí que el geni empordanès proporciona moltes de les claus per entendre el seu art i la seva filosofia de vida. En el context d’aquella Espanya marcada per la pèrdua de les colònies i la generació del 98 influenciada per Nietzsche, Dalí va entendre que per transcendir havia de viure intensament. I què millor que fer de la pròpia vida una obra d’art. Això és el que farà Dalí, sobretot reflectit en els seus textos autobiogràfics, com remarca.

És així com el pintor va prenent consciència de si mateix i es va comparant amb el filòsof o, millor dit, amb la seva idea d’home (superhome). “Nietzsche diu que la forma d’encarnar és escrivint sobre la pròpia vida i fent de la vida una obra d’art a través de la literatura, que pot ser amb una autoficció, fer una vida estètica a través del text. És l’etern retorn, viure eternament la mateixa vida”, descriu a grans trets Pau Guinart. En una entrevista a la revista alemanya Pardon, del 1975, Dalí va declarar que havia encarnat amb èxit “el superhome absolut”. En una altra ocasió va declarar que mentiria “perquè així dirà la veritat”, tal com Nietzsche havia escrit prèviament.

I la cosa no acaba aquí: “Dalí es va referir a Nietzsche, en múltiples ocasions, com l’únic home amb qui podia ser comparat: tots dos compartien un enfocament de la vida segons el qual l’afirmació i la integració de l’atzar els permetien anar més enllà de la moral i la veritat, sempre avançant en la seva ambició existencial malgrat qualsevol impediment.” Com demostra Guinart, tot això es pot comprovar en algunes de les pintures que tenen un component autobiogràfic, en les quals aboca molts dels traumes freudians (perversions, complexos, obsessions). Dues il·lustracions en concret, que recull al llibre: una de Dalí titulada El pervers polimorf de Freud, on s’aprecia un nen petit que es menja una rata, i que connecta amb aquella performance que un jove Dalí va fer “per superar les restriccions morals” menjant-se una rata podrida (acció que el vincula amb la voluntat nietzschiana de “trencar els llindars entre el bé i el mal”); l’altra, una il·lustració del filòsof on surt ell menjant una rata i el seu cap es transforma en banyes de rinoceront (una altra obsessió de Dalí).