Matar el mediocre

En algun lloc s’ha dit que Vigila amb mi, la tercera novel·la que Anna Carreras Aubets (Barcelona, 1977) ha publicat amb l’editorial Llibres del Delicte , després de L’ull de l’escarabat (2019) i Halley 2042 (2020), és el final d’una trilogia negra. Res a veure. Ella ho aclareix de partida: “Tots tres llibres tenen personatges i mons completament diferents. L’única relació entre ells és que a tots hi ha personatges femenins molt potents, que tenen un objectiu a la vida i van a totes, de manera instintiva i sense escrúpols.”

A Vigila amb mi, l’escriptora resident a Girona –també traductora i columnista d’aquest diari– ha triat com a protagonista l’Emma, una pintora, que la seva creadora descriu així: “L’Emma comença sent una nena rareta i, després, una adolescent problemàtica que desemboca en una nazi i acaba matant tot allò que li sembla mediocre, ja sigui el masclisme del seu avi, la pesadesa del discurs falsament moral d’un mormó, els que critiquen sense arguments, la gent que destrossa la llengua catalana o la que li toca la família.” I quan no mata els que considera mediocres, aquesta “assassina en sèrie sense sang” realitza una pintura psicològica “per escopir frustracions”. Sense justificar els instints criminals de l’Emma, Carreras argumenta: “Els pintors són éssers amb el cor a mig curar. L’Emma sempre ha pintat per explorar l’empoderament i l’aprovació dels altres, i ha intentat trobar un paradís perdut sense saber quin era. Sempre pinta celebrant l’obscuritat, perquè tria el camí de la inconsciència.”

El resultat és, òbviament, una novel·la negra completament heterodoxa i allunyada del cànon, dels lladres i serenos, com ja ho eren les seves dues precedents. Sí que comparteix amb la novel·la negra clàssica el fet que “hi ha molta crítica social”, però disparant en diferents direccions: “Contra els patrons de gènere; contra l’art que és una presa de pèl; contra la joventut problemàtica que és molt intel·ligent però també molt mandrosa... Hi ha també crítiques a la universitat, com a institució piramidal, i a l’Església”. Hi ha també en el llibre, una reivindicació explícita de l’obra de l’escriptora i periodista nord-americana Lisa Taddeo (1979), especialment de la seva “crítica a la violència de gènere com a control permanent sobre la dona”. Carreras ho explica així: “No soc feminazi, però estic farta de notícies de violència contra les dones i crec que hi ha una autèntica involució.” En aquesta novel·la, “entre l’estètica de Pulp fiction i l’ètica de Proust”, hi ha també molta música, humor “àcid i negre, gràcies a Santi Balmes i Adrià Pujol” i, com a novetat, “moltes màximes, com si fos un Paulo Coelho modern, però amb frases molt heavies que no pretenen alliçonar, sinó conscienciar”.