“El que anomenem segueix existint”

Tots els pobles i cultura tenen la seva mitologia, el que passa és que de vegades s’ha transmès més i d’altres menys. El bonic de la mitologia basca és que, gràcies a l’èuscar, s’ha transmès d’una manera força verge, per transmissió oral als caseríos i a les zones perdudes de la muntanya. A més, a principis del segle XX, hi va haver un capellà antropòleg, José Miguel de Barandiarán, que va recórrer tots els pobles del País Basc i va recollir tot un compendi de contes i va crear una mena de panteó de la mitologia basca.

Està molt vinculada a la terra, a la natura i els fenòmens naturals, i sobretot té una cosa molt bonica, tot i que s’assembla a deïtats dels voltants, com Astúries, Galícia...: hi ha la deessa Mari, la matriarca d’aquest panteó, que representa la mare terra i és un fòssil d’una deïtat pre-indoeuropea a la qual es rendia culte a tot Europa vuit mil anys abans de Crist. Mari anava molt més enllà de la fertilitat que representa Venus: representa la mort, la guerra, el masculí, el femení... Aquesta figura s’ha anat disgregant en altres deïtats de diferents cultures, però el cas de Mari és un personatge que ha perviscut amb uns trets molt paleolítics, vinculats a la deïtat pre-indoeuropea de la mare terra, anomenada al País Basc Ama-Lurra. La seva personificació és Mari. Irati és un cant d’amor a aquesta deïtat.

Ha estat sempre allà. Quan els meus pares em portaven a la muntanya m’explicaven que allà hi vivia el Basajaun, que era el gegant protector del bosc; als rius hi vivien les Lamías, unes nimfes que eren com dones amb peus d’ocell, i a les coves hi vivia Mari, amb el seu fill i amant-serp Sugaar, que es diu que quan fan l’amor creen tempestes. Això ho havia sentit explicar des de nen. A part tenia contes, que es van editar als 80 per a nens a partir dels que havia recollit Banrandiarán. Després, com que soc aficionat a la mitologia i fantasia, he anat investigant aquest aspecte antropològic, que m’interessa molt. El meu ofici és explicar històries. Al final he acabat sent director de cinema i sempre he tingut aquesta obsessió al cap: explicar una història èpica, d’espasa i bruixeria, en aquest món de mitologia basca.

Sí, de fet em considero sobretot contacontes i narrador. Vaig estudiar Belles Arts per ser il·lustrador o dibuixant de còmic, per poder explicar les meves històries. Des de nen dissenyava criatures, mons, monstres. El cinema sempre m’havia agradat, sobretot el gènere fantàstic, però era un món tan llunyà, ningú s’hi dedica a la meva família, que mai hagués imaginat que acabaria fent cinema. Però a Belles Arts vaig descobrir els audiovisuals, vaig fer un parell d’assignatures i vaig començar a fer curts. Allà vaig descobrir el mitjà en què em movia millor per explicar històries, per a la pulsió que tenia de narrar.

Sí, el basc i el castellà. A Vitòria, als anys 80 es va fer un gran esforç perquè hi hagués ikastoles i s’ensenyés en èuscar. Jo això ho agraeixo als meus pares, perquè a casa parlàvem basc, amb ells i els germans, i a Vitòria cada vegada es parla més. És un dels llocs on ha crescut més la parla del basc.

Més bé diria que hi ha una religió que va avançant, absorbint el que hi ha, i aquestes altres formes de pensar, aquestes altres deïtats, el que fan és sobreviure transformant-se. Si ens han arribat fins a nosaltres justament és perquè s’han sabut transformar, o bé dins de religions, o convertides en contes. La pel·lícula parla d’això, de la transmissió i de preservar el que tenim. Hi ha una frase a la pel·lícula que apareix en molts contes de la mitologia basca: “Tot el que té nom existeix”, i ve a dir això, que el que anomenem segueix existint: si seguim anomenant aquestes deïtats i formes diferents de pensar, si seguim utilitzant aquests idiomes diferents a la norma, seguiran existint, i els que vinguin després de nosaltres també els tindran. Tot això vinculat també a la natura, parlem de la preservació de la natura.

Exacte, aquesta frase per mi ajunta tots els conceptes de preservació, que van molt lligats. Gràcies al basc ens han arribat aquests noms de deïtats fins avui en dia, i gràcies també a la nostra pròpia orografia s’ha mantingut el basc. Hi ha noms de rius, boscs i formacions rocoses que estan vinculats a aquestes deïtats. Tenia molt clar que la pel·lícula Irati havia de ser en basc. Com que és un projecte que he fet des de les entranyes i el cor, més que amb el cap, no tant amb un plantejament comercial, ho he volgut fer en èuscar i he aconseguit que m’ho respectin.