Films aptes per a totes les edats
Alejandro G. Calvo recomana títols per a cada any, dels 0 als 100, al llibre ‘Una película para cada año’
“Sempre soc molt personal, en tot el que faig, però aquest llibre és, de llarg, el més personal que he fet en la meva vida.” El periodista i crític cinematogràfic Alejandro G. Calvo (Barcelona, 1978) descriu així el caràcter personal que té el seu primer llibre, Una película para cada año (Planeta / Temas de Hoy). Tot just acaba de sortir a la venda i ja se n’està imprimint una segona edició. “Mai m’havia mostrat tant –continua, en una entrevista a aquest diari–, m’obro molt. És un llibre molt passional i hi explico emocions concretes per parlar de pel·lícules específiques en períodes clau de la vida que m’expliquen a mi mateix. Ha estat molt difícil d’escriure, he obert portes de la meva intimitat com mai ho havia fet.”
El concepte del llibre és explicar una pel·lícula relacionada amb l’edat, amb cada any de la vida, que hi tingui algun tipus de connexió emocional. Està dividit en 101 capítols de quatre pàgines cada un, amb l’edat i la pel·lícula corresponent, des dels 0 anys (ha triat El árbol de la vida, de Terrence Malick), fins als 100 anys (2001, una odisea en el espacio, de Stanley Kubrick).
“He buscat un sentiment que connecti l’edat amb la pel·lícula”, explica Alejandro G. Calvo, cap de cinema de Webedia, que aplega els mitjans especialitzats en línia SensaCine i Espinof , i que és molt popular per les seves ressenyes de pel·lícules en format de vídeo a Youtube. Posa un parell d’exemples dels títols escollits: “Als 13 anys, no he posat una pel·lícula protagonitzada per nens d’aquesta edat, sinó La diligencia, que em sembla una magnífica porta d’entrada al cinema clàssic en una edat que ja estàs preparat per gaudir-ne. Als 40 anys tenia claríssim que volia posar Maridos, de John Cassavetes, perquè parla de la crisi de la mitjana edat, l’amistat masculina, la por... Hi ha pel·lícules que van molt clavades als seus anys i d’altres que em semblen intercanviables, com El padrí i El padrí 2, que les he posat als 55 i als 56 anys, però no cal esperar a aquesta edat per veure-les.”
“El concepte del llibre és molt mainstream, molt regalable, el pots comprar a l’estació d’autobusos de Girona –comenta Alejandro G. Calvo–. Però en escriure’l m’ha sortit de dins un antropòleg que es planteja com són les edats de l’home almenys fins als 44 anys, que són els que jo tinc: què he viscut? Com ho relaciono amb les pel·lícules? Llavors he de ser molt passional, íntim, personal, però sense perdre’m, perquè qui compra el llibre no ho fa perquè jo li expliqui la meva vida.”
Reconeix que el llibre li ha quedat “tremendament romàntic, perquè, al final, el que millor explica la vida no és la comèdia, sinó el drama”, i que hi ha un domini del cinema nord-americà que no és premeditat: una seixantena de títols són anglosaxons, trenta europeus i una desena són asiàtics. “És per atzar, no hi ha hagut un pla, no hi havia ningú al volant. No veig el cinema com compartiments, el veig com un tot. Em sembla tan important veure Qui ha enredat en Roger Rabbit? com El mirall de Tarkovsky. No crec en els elitisme crítics. Tots tenim dret a gaudir del que ens vingui de gust, i la història del cinema està feta per gaudir-ne com si fos un gran pastís. Si només n’agafes una part, et perds les altres. Dit això, la nostra educació cinematogràfica ens mana, és normal que haguem vist més cinema nord-americà que europeu o asiàtic, i que hi hagi més directors homes, perquè la història del cinema és masculina, per no dir masclista.”En la introducció, subratlla que no s’ha de perdre el focus i confondre el cinema amb la vida. “Adoro el cinema, li dedico la meva vida, però no entendria la meitat de pel·lícules si no hagués tingut fills –reflexiona–. I està molt bé veure certes pel·lícules abans i després de ser pare, perquè la cosa canvia. És important viure la vida, és l’única que tenim, i a partir d’aquí, intentar disfrutar-la. Una de les maneres de gaudir-la és veient pel·lícules, escoltant música, llegint llibres, anant a concerts, viatjant... Està bé acompanyar la teva vida amb pel·lícules perquè acaben formant part de la teva pròpia biografia. Crec que fan la teva vida millor, encara que siguin fotudes, que facin mal. Sovint estem sols a la vida i una pel·lícula et fa una companyia preciosa.”