Martínez de Pisón: “Per a Franco només podies estar amb ell o contra ell”
L’escriptor aragonès resident a Barcelona publica ‘Castillos de fuego’, una extensa novel·la coral al Madrid dels anys 1939-1945, quan “encara hi havia la possibilitat que Franco fos derrocat”
Castillos de fuego, la nova novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón, comença el novembre del 1939 amb una escena pròpia d’una gran producció cinematogràfica: el trasllat a peu i de nit de les restes de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, des d’Alacant a El Escorial, carregades per falangistes que s’anaven rellevant al llarg del camí, amb tot el cerimonial que requeria el gran màrtir del nou règim franquista, entre torxes i multituds emocionades. “Al franquisme, com a totes les dictadures, li agradaven molt les grans escenografies, com un mètode més de control de la població i de l’espai públic, en el seu exercici del terror”, afirma l’escriptor saragossà de 62 anys, que porta quatre dècades vivint a Barcelona: el mateix període de temps que concentra la seva extensa activitat literària com un dels millors escriptors espanyols de la seva generació, des que va debutar en la novel·la amb La ternura del dragón (1984). Castillos de fuego (Seix Barral) és una novel·la coral ambientada en el Madrid de la immediata postguerra i és també la seva obra més extensa, amb 696 pàgines. La buena reputación (2014), amb la qual va guanyar el Premio Nacional de Narrativa 2015, ja tenia 640 pàgines, però el mateix autor destaca que hi ha diferència, de partida, entre les dues novel·les: si aquella narrava la història d’una nissaga familiar al llarg de més de trenta anys, aquesta última en concentra en cinc períodes que no arriben a sumar sis anys, entre el 1939 i el setembre del 1945. És el moment en què acaba la Segona Guerra Mundial i, de pas, s’esvaeixen també les esperances d’alguns dels protagonistes que la derrota dels règims totalitaris a Europa serveixi també per acabar amb la dictadura espanyola, que va acabar durant gairebé quaranta anys. “En aquests primers anys després de la Guerra Civil, encara hi havia la possibilitat que Franco fos derrocat. L’octubre del 1944, per exemple, va haver-hi la frustrada invasió de la vall d’Aran per part de guerrillers comunistes exiliats [pocs mesos després del desembarcament aliat a Normandia], que no va tenir prou suport de l’interior, perquè llavors aquest era un país exhaust i aterrit després de la guerra”.
En aquest context, Martínez de Pisón ha desenvolupat una novel·la amb “molts personatges que amb les seves peripècies i, de vegades, històries creuades, dibuixen el mapa d’una ciutat”. Tot i que apareixen com a secundaris o extres alguns cèlebres personatges històrics –el mateix Franco en un dels seus banys de masses–, aquí els protagonistes són majoritàriament persones modestes que lluiten bàsicament per sobreviure, tot i que n’hi ha també alguns que fan el que poden per mantenir una certa oposició al règim des de la clandestinitat, i uns quants que aprofiten la situació de desconcert general per enriquir-se a costa del patrimoni espoliat dels vençuts. És el Madrid de l’estraperlo, de les restriccions de tot tipus i dels jefes de casa que a cada bloc de veïns informaven als falangistes i policies de possibles reunions sospitoses. És el Madrid també dels afusellaments a les hores en què el so terrible dels trets era més eixordador i intimidatori per a la població. Però al mateix temps, en “aquell Madrid atroç en què et podies morir de fam o t’afusellaven”, hi podies trobar enormes contrastos, com ara “la sala de festes més luxosa d’Europa”, que segons l’escriptor reflecteixen perfectament el resultat de la Guerra Civil, on “alguns es van repartir Espanya com un botí de guerra, mentre la majoria patia grans privacions i era susceptible de patir la repressió del règim”.
Per a Martínez de Pisón, un dels personatges més destacats de la novel·la és Basilio, un professor depurat i apartat pel règim del seu ofici per ser sospitós, com milers de docents a tot l’Estat espanyol, de “connivència amb l’enemic i de difondre els valors de la Institució Lliure d’Ensenyament”. Com li diu la seva filla Gloria a una amiga: “Él nunca ha sido ni rojo ni nada. El problema es que ahora no ser nada es como ser rojo. Y más si eres un profesor, un intelectual”. Aquell Madrid dividit reflecteix el mite o la realitat sempiterna de les dues Espanyes, amb un matís: “Per a Franco no hi havia una tercera Espanya; només podies estar amb ell o contra ell”, diu Martínez de Pisón, que posa en escena aquest gran drama col·lectiu, amb no pocs moments de comèdia o simplement de quotidianitat i enginy per instint de supervivència, a partir d’una gran treball de documentació, sobretot a partir de les hemeroteques de l’època. “Precisament, les vides de la gent normal són el territori dels novel·listes i és un espai en què jo m’hi sento molt còmode. Per contra, els biògrafs i historiadors s’ocupen de la gent cèlebre, tot i que en les últimes dècades també hi ha una tendència de molts historiadors a estudiar la microhistòria”, afirma l’escriptor, que està convençut que la novel·la és també “una manera de fer pedagogia i d’apropar la gent al passat”, també per alertar-nos del perills del present i d’aquesta absurda “pulsió de l’ésser humà a favor dels autoritarismes”, tal com torna a passar actualment arreu del món i aquí mateix, sense aprendre mai dels errors d’aquells que ens han precedit.