Màrius Serra novel·la el litigi del pintor Palau i Ferré

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és el nostre ludolingüísta de capçalera, però des del 1987 que va publicant llibres de relats i novel·les (ara també infantils), a més d’assajos, i ha rebut una desena dels premis literaris més importants. Presenta la seva dotzena novel·la, La dona pintada (Proa), en què relata el curiós litigi que va enfrontar el pintor Maties Palau i Ferré (Montblanc, 1921-2000) i el promotor immobiliari Miquel Peirats.

L’impacte de l’autodestrucció d’una obra d’art de Banksy el 2018 a la sala de subhastes Sotheby’s, d’alguna manera, va posar en marxa l’obra dins del cap de Serra en relacionar-ho amb el precedent de Palau i Ferré, que durant uns anys, i com a protesta per una setència del Suprem, cremava les seves obres. Una mena d’acció que va cridar molt l’atenció dels mitjans de comunicació. “En realitat, Peirats tenia tota la raó, però els mitjans van defensar l’artista, perquè un artista sempre té més prestigi que un promotor immobiliari”, comenta Serra.

El Tribunal Suprem va condemnar el pintor a pagar amb 42 metres quadrats de la seva obra el que faltava de les 500.000 pessetes que devia per la casa i les dues parcel·les adquirides a Peirats. Li va pagar amb quadres de grans dimensions per acabar abans, és clar.

La novel·la repassa la vida del pintor però en especial l’època del litigi, entre el 1954 i el 1984, i toca temes com ara l’èxit i el fracàs, el valor econòmic de l’art, la destrucció de l’art com a performance, el suïcidi, la soledat i la veritat en l’art i en la literatura, entre d’altres.

“És una novel·la amb anotacions, però ficció, perquè reivindico la ficció i el que anomeno PIN, la Portentosa Imaginació del Novel·lista”, afirma l’autor, amb el seu sentit de l’humor i discurs ben estructurat habituals.

“Hi ha 436 pàgines de novel·la en tercera persona i en segona, perquè em dirigeixo a l’artista en comptes de parlar per ell; també 40 pàgines d’un epíleg en primera persona perquè parlo jo i m’explico pel que fa al text i, encara, 22 pàgines amb 216 notes en què detallo totes les fonts que he fet servir de documentació.” La part final la justifica perquè quan va publicar Plans de futur (2012), sobre la vida del matemàtic Ferran Sunyer, es va cansar d’aclarir en presentacions i clubs de lectura què era cert i què inventat. “A La dona més pintada tothom podrà saber què és cert i que no i podrem parlar de la novel·la sense entrebancs”, admet.

Màrius Serra detalla que hi ha tres plans interiors, l’artístic (la formació del pintor, que es movia entre el cubisme, el fauvisme i el romànic català), el sentimental (va ser solter i solitari, però va tenir algunes relacions) i l’expiació (de l’autor en cremar els quadres i també del promotor, que va donar els quadres del pagament a beneficència).

També hi ha tres plans exteriors, la figura del periodista de successos Enrique Rubio, el retrat “involuntari” del tardofranquisme i la Transició i la importància de la premsa de l’època, sobre la qual ha acumulat molta documentació.

I encara comenta tres plans relacionats amb l’actualitat. “Una part del relat coincideix amb les primers eleccions municipals després de Franco i em recorden a les actuals, pel desencís que flota en l’aire.” També parla del prestigi dels artistes, tot i que no es puguin guanyar la vida i, finalment, veu Palau i Ferré “com a imatge del nostres país, que va guanyar prestigi i al final ho va llençar tot per la borda; Palau i Ferré va ser obstinat en no baixar del burro”.

Tornant al tema de la ficció, Serra assegura que “la novel·la ha de tenir una lògica, la vida no la té”. “Hi ha espais que no fan ficció, com ara les sentències judicials, però veiem que sí que hi ha parts de ficció, per això reivindico el poder de la ficció per il·luminar la realitat”, conclou.

Palau i Ferré va destruir menys obra de la que va fer creure i la seva pulsió com a pintor era real. Entre els molts que van comprar quadres a l’anomenat en alguna època Picasso Dos hi va haver, com a anècdota, l’actor Telly Savalas.

Tot i que mitja dotzena de dones s’han atribuït ser la dona d’ulls grossos que apareix a moltes obres de Palau i Ferré, només una ho va ser. Per saber-ho, cal llegir aquesta obra ambiciosa i ben treballada de Màrius Serra.