Signar un repte artístic en el darrer sospir
‘L’alegria que passa’ serà el darrer treball de creació de Dagoll Dagom
Marc Rosich ha adaptat Santiago Rusiñol en clau de musical i està ultimant els assajos al Teatre Poliorama
Els actors es desdoblen en ciutadans d’una ciutat grisa i en artistes d’una companyia itinerant, i alhora interpreten la música d’Andreu Gallén
Se senten com si haguessin agafat l’últim tren amb destinació al seu paradís professional. I això que feia anys que esperaven a l’andana. Eloi Gómez va començar en el món dels musicals el 2016, amb El despertar de la primavera. Va ser una aventura al Teatre Gaudí Barcelona feta des de les ganes d’aixecar una producció immensa en un espai insuficient. L’èxit inesperat va fer que l’obra arribés al Teatre Victòria. I que, més tard, ell anés participant en altres treballs professionals, com ara, darrerament, Golfus de Roma, al Condal. Júlia Genís va debutar, mig de casualitat, al Kabarett Protokoll, al Maldà el 2015, en un paper episòdic. Fa pocs mesos era una de les protagonistes d’Érem tres germanes, a l’Atrium. Ara debuta, realment, com a actriu de musical. Amb Dagoll Dagom. Dilluns faran realitat el seu somni. Tots dos són conscients de la sort d’haver-se enrolat en el repartiment de la darrera obra de creació de la companyia històrica dels musicals en català.
Els dos intèrprets debuten dins de la maquinària de Dagoll Dagom, que ja presenta el musical com el darrer de creació pròpia. Per als dos joves, la sensació és la de participar en una aventura en què conviuen tant actors com tècnics i equip de producció. Gómez té el referent d’Ariadna Peya, que ja era a El despertar... i que va esclatar a Dagoll Dagom amb Maremar. La coreògrafa repeteix. Per a l’Eloi, es respira la mateixa sensació de família d’El despertar... des de la professionalitat. Per a la Júlia, és una sorpresa veure com les opinions de tothom compten: el procés de creació ha estat molt horitzontal.
Gómez percep la tristesa de la companyia històrica perquè està fent la seva darrera peça de creació. Tothom s’exclama per aquesta pèrdua històrica en el panorama dels musicals en català, però diu la Júlia que des de Dagoll entenen que aquests títols (després de l’adaptació de Rusiñol, hi ha prevista una darrera temporada de Mar i cel el 2024) poden obrir una etapa nova a algun nou equip de creadors. Però no serà Dagoll Dagom, que tanca perquè entén el treball d’una manera molt pròpia i considera que no se’n pot garantir la continuïtat després de la marxa de Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel i, sobretot, Anna Rosa Cisquella, que és la que s’ha mantingut al peu del canó de la producció, atrevint-se fins i tot a dirigir el Bye bye, monstre la temporada 21/22 i 22/23.
Dagoll Dagom no deixa pas un desert darrere seu. “Ha creat escola”, celebra Gómez, que pateix per la incertesa professional del sector en català. Hi ha companyies com La Barni Teatre que s’han atrevit a aixecar La filla del mar, per exemple. I el mateix equip de Marc Rosich, Andreu Gallén i Ariadna Peya han demostrat que poden dominar el timó d’aquest ambiciós vaixell. Ara, cap projecte jove sembla tenir la musculatura de Dagoll Dagom. Caldrà temps i oportunitats perquè creixin, doncs. Per als dos intèrprets, la companyia ha promocionat moltes carreres d’intèrprets. Treballar en grans teatres de la ciutat amb llargues temporades ha ajudat que es popularitzin els actors i també que guanyin ofici. La companyia ha sabut crear muntatges per a un gran ventall de públic, intergeneracional, un dels valors possiblement menys reconeguts. Ho fan amb un teatre sense grans dispositius i amb una artesania minuciosa. Tant la Júlia com l’Eloi admeten que Dagoll Dagom ha estat molt lligat al seu enamorament del teatre en general i del musical en particular. Eren nens en el primer Mar i cel. Eloi Gómez ho té clar: “He complert un somni.” La conclusió dels dos mons de L’alegria que passa és senzilla: “Tots volem el que no tenim”, sentencia Júlia Genís. Ara, els dos protagonistes d’aquest reportatge han aconseguit el que buscaven.