No és el mateix cinema en català que cinema català

Cada cop que des dels governs de la Generalitat es parla del dèficit del català en el cinema es cau en el parany de la qüestió del doblatge. Des de la intransigència empresarial es considera una aberració doblar al català, perquè el públic del cinema ja escolta els films en castellà, i des dels sectors nacionalistes sembla que mentre hi hagi la garantia que les pel·lícules americanes siguin parlades en català es justifica tot. És més important sentir el cinema de fora en català que preocupar-se sobre com és i com es veu el cinema parlat en català produït al nostre país. Un dels vells errors de l'intent dut a terme pel conseller Pujals des de Convergència l'any 1998 va ser el de fer-nos creure que mentre les pel·lícules de Disney fossin en català a Catalunya ja hi hauria cinema català. Sincerament, la qüestió no és aquesta, i les bases que el govern de la Generalitat ha elaborat per a una futura llei del cinema ho deixen molt clar.

El gran encert de la proposta encapçalada pel conseller Tresserras radica a separar de manera radical el cinema català del cinema fet en català. El gros de la llei parla d'ajuts a la producció catalana i es preocupa de com es pot visualitzar un cinema fet a Catalunya que té un mercat internacional consolidat però que té problemes per poder-se exhibir al nostre país. La mesura més interessant que ens proposa no és cap altra que la creació d'una xarxa de sales públiques que ajudin a exhibir les produccions del país, el cinema europeu, i que apostin pel cinema com a factor cultural. De la mateixa manera que hi ha una xarxa de biblioteques o una xarxa de teatres públics, per què no hi pot haver una xarxa de cinemes que apostin per la versió original subtitulada i que projectin allò que els multiplexs no han deixat veure? Des dels sectors de l'exhibició han començat a sorgir veus de protesta contra la mesura, però si mirem el mapa de sales que hi ha a Catalunya veurem que en la majoria de capitals de comarca del país només hi ha uns quants multiplexs on no hi ha accés a les pel·lícules més tronades de les majors. Per què el cinema no pot ser un instrument per a la cultura? Per primer cop una llei de cinema aposta per això, i aquest element em sembla que és bàsic per donar suport al projecte, sobretot en un moment en què la creació no fa més que augmentar, el talent cada cop és més important i aquest reclama espais per poder-se exhibir.

La segona qüestió important és que per primer cop quan es parla de la presència del català al cinema es té en compte que l'objectiu principal no ha de ser el doblatge sinó anar cap a la versió original subtitulada. La proposta del conseller deixa molt clar que el doblatge és una xacra del franquisme i que en nom de la llengua no es pot continuar perpetrant. Per resoldre la qüestió, la llei preveu que de manera paral·lela a la presència de pel·lícules doblades al català hi haurà un impost de doblatge que repercutirà en el fet d'aconseguir que cada cop hi hagi més pel·lícules subtitulades. Si volem normalitzar el país, el camí és aquest. Només hem de recordar que a Europa els únics països on es manté el doblatge són els que van tenir un règim feixista –Alemanya, Itàlia i l'Estat espanyol–. La proposta també afirma que s'apostarà per la versió original per millorar el coneixement de llengües estrangeres i l'accés cap a altres cultures. La presència del català en el cinema, en les pel·lícules de producció pròpia i en les pel·lícules subtitulades, ha de servir per fer-nos més oberts i més globalitzadors.

Fer velles croades pel doblatge com a via única no fa cap bé al nostre país. El cinema estranger doblat en català no pot ser el miratge de la nostra cinematografia, sobretot en un moment en què està més viva que mai. Afortunadament, repeteixo, la llei del cinema a Catalunya no va en aquesta direcció.