És masclista, el món de la cultura?

Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) comença fent una valoració de la pregunta que plantegem en aquest reportatge coral: “Em molesta perquè m’irrita la suposada excepcionalitat de l’art respecte al món. És clar que és masclista, perquè el món ho és i jo no concebo un art al marge del món en què vivim totes. Però el masclisme en l’art té formes més refinades i més perverses. El que hi ha, sobretot, és classisme. Per això cal un feminisme interseccional que aporti autocrítica a les nostres crítiques”, raona.

Un dels debats actuals apunta a l’apreciació de l’obra dels artistes obertament misògins i maltractadors de dones. Debat que per Sallarès també està contaminat de patriarcat: “No entenc com es demana separar l’home de l’artista quan ens assabentem de que grans autors han sigut grans abusadors i el clam és que “les feministes no deixen disfrutar les grans obres”, mentre a la universitat se’ns demana de situar l’obra dins del seu context i relacions.”

També mentrestant la invisibilitat d’elles persisteix en els imaginaris de la societat, remarca l’artista. “L’esborrament del treball de les dones és inquietant. Tothom sap qui és Einstein però no sabem qui és la Mileva Maric. Tothom sap qui és Duchamp però no sabem qui és l’Elsa von Freytag-Loringhoven. I saber-ho canviaria el present, veuríem les trampes. Gràcies a les feministes sabem que la creació col·lectiva de les avantguardes va servir per tapar el treball de les dones.”

Mireia Sallarès no ha de furgar en una memòria massa llunyana per trobar una experiència personal que la va sorprendre i li va doldre. “En la visita guiada de la roda de premsa d’una exposició comissariada per un home i una dona, dues periodistes dones van centrar la seva atenció exclusivament en l’home i van ignorar activament la comissària que tractava de parlar amb elles. El pitjor és que tant tu com jo podríem caure en una actitud així i no adonar-nos-en. Crec que el masclisme d’avui dia és l’antisororitat i seguir prioritzant els pobres bons nois”, remarca. Sallarès va atendre aquest mitjà després d’una reunió del nou Matronat d’Hangar. “Veig dones fent-se càrrec d’institucions malaltes en un món trencat. L’arribada de les dones d’altres classes socials a posicions de poder en l’art es fa en un moment de crisi i de gestió de conflictes heretats. I s’ha de fer feinada com la que està fent ara un centre tan singular i necessari per Barcelona com és Hangar”, conclou.

Judith Colell (Barcelona, 1968) es considera feminista i militant d’arrel, va ser cofundadora de la primera Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales (CIMA). En les seves pel·lícules sol tocar el tema del masclisme des de diversos vessants; en l’últim film, 15 horas, el de la violència de gènere i a Elisa K, la violència infantil que pateix una nena. “Molt sovint sense adonar-me’n tracto aquestes situacions de desigualtat de les dones.” Explica que un dels principals problemes –que cal revertir– és la manca de referents en el món de la cultura; fins i tot en el cinema, en què ara sembla que n’hi ha més, no arriben al 30%. Posa com a exemple el fet que el Liceu tot just estrena la segona òpera composta per una dona en tota la història –“Me n’alegro, és un esdeveniment, però quina barbaritat!”–, i com a historiadora de l’art diu que no recorda haver estudiat cap referent femení. “Hem de revisar quines dones podem donar com a referents, perquè els alumnes no en tenen, en tot el món de la cultura”, remarca. Per això creu que sí, que “la cultura encara és masclista”. Com a cineasta no ha tingut problemes per fer pel·lícules però sí que diu haver patit situacions masclistes. “Falta paritat, en les ajudes, en la presència a festivals, tots dirigits per homes. No ens n’adonem, però hi ha situacions masclistes.” Des de l’Acadèmia de Cinema de Catalunya, que presideix, s’ha impulsat el departament contra els abusos i explica que quan es feia el protocol descobrien situacions d’abús o assetjament que havien viscut mil i una vegades i que no havien identificat com a tals. Queda molta feina, però diu sentir el suport de la junta que formen ella i sis dones i tres homes més. “Hem de continuar fent aquesta sèrie d’accions que són de justícia, que les dones tinguem una igualtat en tots els sentits. N’hem d’anar prenent consciència i acabar revertint aquesta situació injusta”, conclou Colell.

Roser Batalla és una actriu incontestable dins i fora dels escenaris. Es fa estimar a l’escena i també fent traduccions (sovint, musicals de gran format). Premi Xirgu 2020, considera que la cultura no és masclista per se, sinó que ho és la societat, de la qual fa de mirall. Per tant, la cultura pot ser tinguda per masclista, per racista, per classista... “És bo que la cultura reveli aquests errors, i ineludible que després es corregeixin.”

Tothom té complexos, diu, i una actitud de menyspreu fereix. Però també comprova que, avui, “la sensibilitat és diferent”. Com a exemple, un acudit gràfic: en una vinyeta, uns pares es queixen al fill per les males notes i, en l’altra, vint anys més tard, fan la mateixa reclamació al professor del fill. En aquest sentit, un company de professió li confessa que, ara, no sap si obrir la porta per deixar passar una dona o no, perquè tem que cap opció sigui l’encertada: o manca d’educació o micromasclisme. Als EUA, per evitar situacions que derivin en denúncies, el professor de dansa ja no toca el cos dels alumnes sinó que corregeix la seva postura amb un bastó... “Així no es pot ensenyar a ballar.” Per Batalla, aquesta desconfiança és fruit d’un comportament cada cop més egocèntric; a les xarxes socials, per exemple, ets el centre del món, i els likes “et col·loquen al podi dels déus o et fan trontollar l’autoestima”.

En un càsting,quan duia roba cenyida de dansa, li van dir :“Tu tens pocs pits, oi?” Va contestar: “Si voleu més pits, proveu amb una altra espècie: els humans només en tenim dos.” En una altra ocasió “em van dir que m’operés el nas; ja ho sé que el tinc gros però vaig respondre: per què?, si funciona perfectament!”. L’actriu aconsella deixar en evidència comentaris o accions que estan fora de to, i millor amb sentit de l’humor; si a algú l’incomoda res d’una altra persona, s’ha de fer constar, i sovint aquí es desfà el conflicte. Si el que es pateix és un abús o agressió, sense possibilitat de rèplica, s’ha de denunciar. La víctima no és mai culpable del delicte que ha patit, “però hem d’aprendre a desenvolupar la nostra intuïció per saber si el que anfrontem és o no un perill real, i com gestionar-ho”.

Eva Piquer és periodista cultural i creadora de la revista Catorze. Va debutar en novel·la el 2002 amb Una victòria diferent (premi Josep Pla). Ha trigat una mica més de vint anys en publicar la segona, Aterratge (Club Editor), i té clara la resposta del plantejament. “Sí, el món literari és masclista. Ho afirmo ara, als meus 53 anys, quan he tornat a escriure una novel·la després d’un silenci llarg.”

Per Piquer, no és que els homes imposin una mena de supremacia intel·lectual, és que, a més, minen l’autoestima de les autores. “Costa molt convertir-se en escriptora. Cal lluitar amb les circumstàncies personals, amb el temps insuficient, amb la convicció fràgil que tens alguna cosa a dir i dret a dir-la.La idea que l’experiència femenina i la literatura feta per autores és menor per definició no hi ajuda gens. El discurs dominant està encaminat a minar l’autoestima de les dones que desitgen escriure, a fer-los perdre aspiracions i confiança. El debat públic continua sent testosterònic. I a les dones que gosen treure el cap els ho fan pagar. Les dones que escriuen són jutjades de manera molt més severa, i partint de moltíssims més prejudicis, que els escriptors mascles. Les dones han de lluitar tant contra els qui volen silenciar la seva escriptura que potser arriben a la conclusió que tot plegat no els compensa.”

Hi ha algú que marqui el camí a seguir per combatre aquesta injustícia? Sembla que sí. “He hagut de llegir uns quants assajos sobre el tema per entendre que això és també el que em va passar a mi. Com la noia que només descobreix temps més tard que la relació que va tenir als quinze anys amb un adult era un cas d’abús sexual, a mi m’ha costat entendre que el meu silenci venia fonamentalment del masclisme imperant. Estic en deute amb els llibres de Tillie Olsen, de Mary Beard i de Joanna Russ, entre d’altres.”

La flama de l’esperança revifa, els engranatges s’estan reajustant i va guanyant terreny una nova visió de la societat i la cultura. “Fa vint anys, eres una dona que publicava una novel·la i els homes amb poder en els cercles literaris t’esperaven amb els ganivets afilats. Ara, com a mínim, se senten obligats a llegir el que has escrit. I avui els homes han perdut el monopoli dels altaveus. Ells encara tenen més poder i ho tenen tot més fàcil, però el premi Sant Jordi l’ha guanyat finalment una escriptora, i amb una novel·la feminista que parla justament de dones silenciades. Sí, alguna cosa està canviant.”

La cantant i compositora Anna Gratacós (Roses, 39 anys), suma uns vint anys en el món de la música, la primera dècada amb el grup Aurània, i la segona amb el seu propi projecte en solitari i professional, Madamme Mustash, amb el qual ha publicat els discos Hoy (2014), Batecs (2017) i Neurones (2019). “Entre els companys del món musical no he vist actituds exageradament masclistes. En canvi, el públic o la família, sense voler, de vegades tenen actituds de micromasclisme paternalista: vas sola pel món i de nit, vas a Barcelona a tocar tu sola, em diuen. Si fos un noi, tindria una tranquil·litat que no tinc. De fet, en alguns bolos he hagut de recollir i marxar de seguida perquè l’ambient no era molt agradable o ha vingut algú a demanar-me el telèfon per a «coses de feina» que no ho eren”, explica la cantant. “Jo no surto a l’escenari a agradar als homes. Sé que la meva estètica dona una informació determinada, però és que la que jo vull donar. Sempre he estat una persona amb un cos no normatiu i amb una estètica que no és la que s’esperava d’una dona. Durant molts anys vaig portar els cabells curts i una estètica molt masculina, i m’han arribat a dir que si no he tingut més èxit ha estat per la meva imatge.” Gratacós recorda que la figura de la dona cantant ha estat sovint manipulada: “Som un grup de tios però buscarem una cantant perquè ens aporti públic, no per donar igualtat a la dona, i a més la posarem amb una minifaldilla, com un reclam o part de l’attrezzo.”

El seu àlies, Madamme Mustash, juga a despitar (“No saps qui sortirà a l’escenari... Una dona barbuda o amb bigoti?”), però té també un component reivindicatiu: “El pèls i el bigoti també són patrimoni meu. Estic dins del cànon perquè em depilo el bigoti, però si fos un home també ho faria. Simplement vaig a la perruqueria del meu cos”, argumenta Gratacós, que avui publicarà una nova versió rumbera de la seva cançó d’empoderament femení Guerrera , amb la col·laboració de les banyolines Alaire. Demà sonarà en el concert que Madamme Mustash oferirà a Els Joncs de Banyoles.