El Paral·lel, pendent d’un nou impuls

Més d’un segle després que s’hi aixequessin els primers teatres, el Paral·lel es manté com un dels eixos culturals –però ara ja no únic– de Barcelona. Una nova gestió a El Molino –que l’Ajuntament, propietari de l’històric local, vol convertir en casa de cultura sensible a les arts parateatrals–, el nou rumb que des de fa uns mesos ha agafat l’antiga Barts (ara, Paral·lel 62) i, en un horitzó força més llunyà, la remodelació de l’Arnau, així com diversos projectes urbanístics a la zona, han de servir per donar un nou impuls a l’avinguda. Un llibre editat recentment, d’altra banda, reivindica posar en relleu la tradició teatral del Paral·lel en aquesta nova etapa.

El 2012, l’exposició El Paral·lel 1894-1939, al CCCB, es tancava amb la pregunta: “Per què no en sabíem res?” Ara, Eduard Molner (comissari d’aquella exposició juntament amb Xavier Albertí) ho ha provat de respondre en el llibre El Paral·lel fent país (Institut del Teatre/Arola). Una de les raons és que el periodisme cultural de la revista Mirador va menystenir el que hi passava, adduint que no tenia el nivell dels teatres de revista de París, Berlín i Londres. Els empresaris encarregaven les adaptacions a dramaturgs locals perquè els diàlegs tinguessin el seu deix local, que tant agradava a un públic menestral. A Barcelona, però, a diferència de les capitals esmentades, no hi havia prou classe mitjana que pogués assistir amb regularitat a espectacles de més pressupost.

Aquesta diferència, avui, per a Molner, en canvi, és una singularitat que cal celebrar, i que l’Ajuntament de Barcelona, que té tres sales dins d’aquesta via de teatres, faria bé, diu, de reivindicar.

En un dels blocs del llibre, Molner fa un estudi exhaustiu sobre el fenomen Baixant de la font del Gat: se’n va fer una adaptació al teatre (una seqüela titulada El fill de la Marieta), una sarsuela i una pel·lícula. Segons els seus càlculs, haurien pogut veure alguna d’aquestes versions uns 600.000 espectadors, una quantitat considerable si es té en compte que Barcelona va arribar al milió de ciutadans el 1930. També és cert que, al Paral·lel, hi sovintejava gent d’arreu de Catalunya “que s’ho podia permetre”. Bona prova de la singularitat barcelonina és que es va provar de fer una adaptació a Madrid d’aquest títol i va resultar un fracàs sonat.El 1859, Ildefons Cerdà va deixar el Paral·lel com un dels marges del seu pla urbanístic. Era la frontera que separava la ciutat del castell de Montjuïc i, alhora, es convertiria en el camí per arribar a altres zones com Hostafrancs, les Corts i Sants. Era una frontera on els estaments militars no volien edificacions per poder veure amb claredat possibles revoltes. Barcelona era coneguda a finals del segle com “la roda de foc”, per la seva “gran conflictivitat social”, recorda Molner: el carrer Nou de la Rambla unia els tres enclavaments militars espanyols: Montjuïc, Drassanes i la Ciutadella.

El Paral·lel arrossega massa prejudicis culturals i socials per aixecar-se amb força, quan hauria de ser una reivindicació de la cultura popular de fa un segle. Les polítiques municipals, defensa Molner, mai han estat ben orientades, probablement “per ignorància” del que va significar, sobretot fins a la Guerra Civil. Tot i que hi havia una voluntat de programar Guimerà, Rusiñol i Pitarra, sobresortia la sarsuela i els números de revista que es feien en els descansos, i que acabaven sent un xou independent i d’èxit. Però per als redactors de la revista Mirador (molts provenien d’Acció Republicana, una escissió catalanista de la Lliga Regionalista, apunta Molner), aquells números eren xarons i vulgars: no s’hi introduïa la música jazz i les coreografies no eren prou precises. Les barraques del Paral·lel (com l’Arnau, l’únic edifici, avui encara sense fonaments) van ajudar a edificar el barri. L’atracció del teatre genera vida al seu entorn. I amb l’afluència, altres necessitats com la restauració (es diu que la terrassa del Teatre Espanyol era la més llarga de tot Europa). Un exemple és el de Josep Viladomat, que va baixar de Manlleu a Barcelona amb la seva dona. Volien triomfar en el món de la revista i es van instal·lar al costat mateix de l’Arnau. Van fer una acadèmia i, ben a prop dels teatres necessitats de material nou, van establir contactes amb els gestors de les sales i la resta de creadors.