Els artistes proposen bones pràctiques en la Mostra

“Només passarà una vegada”, adverteix la veu en off de la Mostra d’Igualada. I és ben cert. Cada funció és diferent perquè es fa amb condicions i públic canviants. Això ho patien prou les megabombolles del Pep Bou, que divendres voltava per l’Ateneu. Aquesta edició, amb menys companyies i funcions, implica tenir més oportunitats de trobar-se entre els 700 professionals pels carrers. Recuperar les accions a l’aire lliure semblava una aventura irrecuperable durant els últims anys a Igualada. I veure les cabrioles de Lignes de vie per les teulades de Cal Font demostrava que, per fi, s’havien pogut saltar les restriccions. És combinable el parkour més urbà amb la música clàssica. Ni els salts estan predestinats a la música urbana, ni la clàssica només es pot ballar amb tutús i sabatilles de puntes. En la Mostra PRO, l’Associació de Teatre per a Tots els Públics (TTP) va presentar un decàleg de bones pràctiques per assentar les bases perquè tota representació artística en grup d’escolars garanteixi la satisfacció dels alumnes. Cada funció és irrepetible però es pretén que l’experiència escolar sigui, en tot cas, una primera vegada. Que l’experiència a l’escola posi les bases perquè es repeteixi l’assistència al teatre molt més que una vegada.

El decàleg proposa que hi hagi una interacció interactiva entre artistes i públic, i la comunitat educativa. Per això, es recomana que hi hagi una feina anterior a l’assistència al teatre (les companyies han de facilitar material adequat) per garantir una bona recepció i, si es considera oportú, trobades postfunció entre artistes i alumnes per afavorir la reflexió. La tria d’espectacles necessita disposar de criteris artístics, que sigui fer en les condicions i per al públic que preveu cada muntatge i que cap infant quedi exclòs del gaudi per qüestions funcionals o cognitives.

El repte del teatre familiar a Catalunya, que té un notable reconeixement a escala internacional (bona prova és la darrera edició dels premis Fetén, a Gijón) i va creixent el suport institucional, és que augmenti gires i que recuperi l’edat fins als, com a mínim, 14 anys. Avui, les edats s’han anat reduint, com s’explicava en un article a aquest diari a l’edició nacional, just fa una setmana. De fet, corregint la valoració sobre la programació de l’Anem al teatre es pot confirmar que es manté de fa anys (en una forquilla que va dels 80.000 als 90.000 espectadors a excepció de l’any de la covid). Fins al 2019/20, la Diputació de Barcelona va donar subvencions als ajuntaments amb criteris i objectius similars a l’Anem al teatre, que, com deia l’article, les ha assumit la Generalitat.

Vendre peix a la llotja

No hi ha pitjor trauma que confrontar un utòpic a la seva contradicció. Doncs el col·lectiu L’Última Merda s’ha fixat en la diferència de les acreditacions de la Mostra d’Igualada: hi ha els artistes i els programadors, com si fossin dos blocs. En realitat, tots treballen per socialitzar a través de la cultura a la canalla. Però saben que en aquesta llotja (de peix) els uns compren i els altres venen. Rebutgen el capitalisme voraç però saben que cal tirar les xarxes per garantir-se supervivència laboral per tota la temporada. Ara, la sensació de viure entre (el peix) espasa i la paret és compartida.

El quadre que es projecta a l’escenari aquest 2023 és volàtil, voluble. Com la bombolla convertida en un monstre que sacaba relativitzant (i que mai fa por, en tot cas, incomoda) en el muntatge El meu monstre, estrenat divendres. També a Indestructibles la muntanya (feta amb paper d’embalar rebregat) es desfarà com un terròs amb el vendaval. L’adaptació de les cròniques periodístiques de Xavier Aldekoa i Alfons Rodríguez, a càrrec de Clara Manyós i Verònica Navas, reprenen el testimoni de quatre infants de l’Àfrica, amb les contradiccions d’un continent al qual Occident continua girant l’esquena, excessivament. Potser una certa contextualització, o denúncia, hauria ajudat a posar perfil i intensitat a unes situacions clarament desfavorables per al seu empoderament. Al vespre, Leandre Clown projectava el seu tendre i còmic mim surrealista topant en un desplegament de portes. Que es tanquen. Que s’obren. Que troben ànimes o persones a les quals abraçar. La peça, que agrada i diverteix, amb una coreografia mil·limetrada, troba diferents temperatures de comicitat (amb cinc clowns a l’escenari) i caldria ajustar qui ha de tenir l’atenció del públic en cada moment. A De tu a tu els Mur, per exemple, es passen aquest focus de manera exemplar.