Tot recordant la mare, Assumpta Escudero i Ribot

“Sobretot, sigueu bones persones!”, remarcava encara fa poc als seus nets –com abans ens havia insistit als fills–. Tot i estar convençuda que –almenys els nets– ja n’eren, de bons. També especialment la Mar, la filla que va perdre amb només 30 anys. Ella, Assumpta Escudero i Ribot (Llançà, 18 de desembre de 1931-Barcelona, 30 de març de 2023), va ser tota la vida una bellíssima persona. Ben allunyada de qualsevol ambició material i amb una voluntat permanent d’ajudar els altres. Per això, de ben jove, amb el seu germà Francesc –llavors estudiant d’arquitectura i vinculat a la Joventut Obrera d’Acció Catòlica–, va dur a terme el treball catequètic i d’assistència social per a les filles de les famílies que vivien a les barraques de Montjuïc.

El 1953 va entrar com a becària al Gabinet Numismàtic i l’any següent es va llicenciar en filosofia i lletres (secció d’història) a la Universitat de Barcelona. El 1959 va obtenir per oposició una plaça de bibliotecària dels museus, on exercí de conservadora tècnica. Freqüentava l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Un dia que hi va coincidir també amb Joan Ainaud de Lasarte –director general dels museus d’art de Barcelona–, l’historiador de l’art José Milicua –que hi estava conversant– va tenir l’ocurrència de girar tot d’una cap a la mare el llum de la taula i va exclamar: “¿Ha visto qué Caravaggio?” El 13 de juny de 1962, Assumpta Escudero es casava amb Joan Ainaud al santuari de la Mare de Déu del Coll, al qual el meu futur pare estava vinculat com a estudiós del romànic català.

El 1961 la mare s’havia incorporat a l’equip de treball destinat a estudiar i restaurar el palau barceloní que seria la futura seu del Museu Picasso. I deu anys més tard coneixeria el geni. “El que més em va atreure van ser els ulls de Picasso: brillaven i semblava que s’ho miraven tot alhora”, recordava. I, també, que, quan es van acomiadar, Jacqueline li va agrair que fos la primera dona en molts anys que es mirava el seu marit amb els ulls nets.

El 13 de desembre de 1972 fou nomenada conservadora tècnica de museus per mèrits de concurs lliure i el dia 1 de febrer de 1973 es va incorporar al monestir de Pedralbes. En quedar finalment descartat el projecte de convertir el monestir i una edificació de nova planta en la nova seu del Museu d’Art de Catalunya, Assumpta Escudero esdevindria la primera directora del Museu Monestir, del 1983 fins a la seva jubilació, el 1996.

Una pacient recerca documental i bibliogràfica la va menar a concloure que el palau de la reina Elisenda –que alguns donaven per enderrocat– seguia dempeus. Una hipòtesi que es va veure confirmada per les excavacions posteriors. Va fer pública la descoberta a La Vanguardia el 7 d’abril de 1974 i seria també el motiu del darrer llibre, que ella mateixa va publicar i presentar el 2018: El palau de la reina Elisenda al monestir de Pedralbes.

Un dels dies més feliços de la seva estada a Pedralbes fou la visita conjunta de Joan Miró i Josep Lluís Sert. En recordava especialment l’admiració de Miró per les qualitats –pàtina, textura, escrostonament– d’algunes portes del monestir que –segons el seu criteri i el de Sert– calia conservar absolutament, tal com volia també la mare. No tota aquesta preservació desitjada i defensada fou possible i al seu darrer llibre es lamenta especialment de la pèrdua del sota dormidor i la cambra major del palau de la reina Elisenda –per decisió contrària imposada per l’autoritat superior.

Com Dalí, la mare era empordanesa de naixement, amb un humor viu però força discreta –ben lluny de qualsevol estratègia de brànding personal expansiu–. “Sempre m’ha interessat conèixer gent en el seu entorn familiar, on crec que es mostren autèntics. Vaig tenir aquesta oportunitat, d’anar a Portlligat a casa de Dalí i Gala, el mes de setembre del 1969 [...] quan el meu marit em va dir que aniríem a recollir la cúpula que havia pintat Dalí per al Palauet Albéniz de Barcelona [...]. Vam fer fotografies de record i per més que el meu marit, Joan Ainaud, li ho va demanar, no va aconseguir que Gala posés en les fotos. Dalí em va dir a cau d’orella: «En una família, amb un que faci el pallasso n’hi ha prou.» Quan ja estàvem a punt de marxar, Dalí havia desaparegut. Finalment va venir. Duia una rosa vermella a la mà i me la va oferir dient-me: «És l’única que he trobat.» Li vaig agrair de tot cor el detall i encara guardo, seca, aquesta rosa.”

Tota la seva família guardem també el seu record als nostres cors, ben viu i per sempre més.

*Historiador de l’art i fill d’Assumpta Escudero