Art
Avui fa 50 anys que va morir Picasso
Picasso, un dels nostres
En el marc del cinquantenari de la seva mort, els museus catalans reivindicaran en diverses exposicions la intensa relació de l’artista amb el país on es va formar i va fer el salt a l’avantguarda
No va parar mai de regalar obres a Barcelona, la ciutat que va voler que allotgés el seu museu. No a Màlaga, no a Madrid, no a París. A Barcelona
En el llibre Converses amb Picasso, el gran fotògraf Brassaï recull una anècdota impagable. L’artista malagueny, sent ja el rei Mides de l’art, va conèixer al sud de França una dona nord-catalana i, amb els ulls “brillants”, li parlà en català. Ella, però, no l’entengué. “Vostè no és una bona catalana”, li etzibà, i seguidament començà a ballar i a taral·lejar davant seu una sardana. “La sardana és una cosa molt seriosa! Suprimeix tota diferència de classe. Rics i pobres, joves i vells, la ballen junts unint les seves mans: el carter amb el director del banc i les criades amb els senyors”, li explicà entusiasmat Picasso a Brassaï, amb una sentència definitiva: “Mai deixem de pertànyer al nostre país.”
“La catalanitat de Picasso és irrebatible. I, com ens diu Brassaï –gens sospitós de ser catalanista–, parlava en català, un català popular, poc elaborat i barrejat amb expressions castellanes i franceses”, remarca l’historiador de l’art Eduard Vallès, un dels principals experts de la comunitat científica picassiana nacional i internacional que avui, 8 d’abril, recorda els 50 anys de la mort del geni.
Celebració Picasso 1973-2023 és el nom de l’extens cicle d’exposicions promogut pels governs espanyol i francès arreu del món. A Barcelona, tres: la del seu marxant d’art Daniel-Henry Kanhweiler (ja clausurada, al Museu Picasso); la de les ceràmiques que l’artista donà als museus d’art de Barcelona el 1957 (al Museu del Disseny, a partir del 21 de juny); i, l’estrella, la que escodrinyarà la relació entre Picasso i Miró (als dos museus dels respectius artistes, a partir del 19 d’octubre). In extremis, també s’ha incorporat al programa la mostra que farà la Fundació Palau de Caldes d’Estrac dels retrats que li feren a Picasso els artistes catalans (a partir del 21 d’octubre).
I hi ha més museus catalans que, sense el segell de la commemoració oficial, han programat propostes que posaran en relleu la importància del Picasso català, que sorprenentment –o no tant– no es destacà en els parlaments de l’acte inaugural de l’Any Picasso, el setembre passat a Madrid.
“Queden moltes coses per dir i per explicar de la relació de Picasso amb Catalunya. Emocionalment, mai es va interrompre. En termes artístics, totes les estades que hi va fer van ser decisives en l’evolució de la seva obra, i això és reconegut universalment. L’estada principal a Barcelona (1895-1904) va ser cabdal per a la seva formació, basada en un procés d’absorció de la cultura catalana, principalment el modernisme; a Gósol (1906) va definir el salt a l’avantguarda; a Horta de Sant Joan, on visqué vuit mesos del 1898 i el 1899, quan hi torna, el 1909, cristal·litza el cubisme geomètric, i a Cadaqués (1910) du el cubisme al límit de l’abstracció”, relata Vallès, conservador d’art modern del MNAC.
Sense oblidar les profundes marques que també deixaren en ell les visites a la Catalunya de domini francès. Els estius del 1911, 1912 i 1913 a Ceret, “quan experimenta amb el collage i introdueix els instruments musicals en les seves teles, com la tenora, que alguns confonen amb un clarinet però ell els rectifica”, indica Vallès. I les temporades que va passar a Perpinyà els anys 1953, 1954 i 1955, travessades per la nostàlgia en haver-se autoimposat no tornar a l’Estat espanyol mentre hi hagués la dictadura. “Per què hi ha d’haver aquí una frontera? És la mateixa gent, la mateixa terra, el mateix paisatge”, va dir al seu confident Josep Palau i Fabre.
I sense passar per alt tampoc els múltiples viatges que farà a Barcelona des de París estant fins al 1934. Aquell any visitarà el Museu d’Art de Catalunya, a punt d’inaugurar-se. No hi ha constància que tornés a posar els peus en territori sud-català. “A partir d’un moment, Catalunya deixa de ser per a Picasso una referència física i esdevé una idea de llibertat i de paradís perdut”, emfasitza Vallès.
“Sempre es va recordar dels seus amics catalans i els va privilegiar per sobre d’altres”, hi afegeix. A Ramon Pichot li dedicà La dansa, obra capital que ell digué que s’havia de dir La mort de Pichot. Fou dels pocs que assistiren a l’enterrament de Juli González i en sortir-ne l’evocà en una natura morta. A Jaume Sabartés, el seu secretari personal, li va continuar dedicant gravats encara que ja no hi fos. Al periodista Ramon Reventós li il·lustrà dos contes també un cop desaparegut. “Els mantenia vius amb aquests homenatges post mortem”, reflexiona Vallès. I traspassà els afectes als seus familiars. A la vídua i la fillastra de Manolo Hugué, Totote i Rosita, que vivien a Caldes de Montbui, les va ajudar amb obres que els regalà, i que avui formen part de la col·lecció del museu Thermalia.
Sempre hi és quan ho necessiten. Al fotògraf Joan Vidal Ventosa, després que tingués un accident l’obsequià amb el seu retrat perquè el vengués a l’Ajuntament. Que un artista català arribava a París? L’ajudava a projectar-se. A Apel·les Fenosa li va comprar més de cent escultures. Que li demanaven auxili per sortir d’un camp de concentració francès després de la victòria franquista? Josep Viladomat se n’escapà gràcies a les seves gestions. Que un cop alliberats no en tenien ni per menjar? A la Fundació Palau de Caldes es conserva documentació de l’aventura d’un grup de sis intel·lectuals (Sebastià Gasch, Francesc Trabal, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Armand Obiols i Lluís Montanyà) que el 1939 deambulaven per l’estació de Perpinyà i se’ls va acudir enviar un telegrama a Picasso. Al cap de vint-i-quatre hores rebien un gir postal amb diners més que suficients per buscar-se la vida a la selva de l’exili. Cap havia intimat mai amb Picasso. En va fer prou de saber que eren catalans.
El més tangible que ha perdurat dels seus gestos amb Catalunya és l’exèrcit d’obres que va donar als museus. La primera, el 1919, L’Arlequí, que fou alhora el primer Picasso que ingressà en un museu a tot el món. Les últimes, el 1970, un miler de l’etapa de joventut que havia guardat la seva família al pis de passeig de Gràcia, el moll de l’os del museu del carrer Montcada junt amb la donació que, pactada amb ell, feu Jaume Sabartés per inaugurar-lo el 1963, enguany fa 60 anys. A la mort de Sabartés, el 1968, Picasso va tornar a alimentar els fons públics amb la sèrie magna de Las Meninas. “Fins i tot el 1938, en plena guerra, regala una obra, una prova d’estat del gravat La Minotauromàquia. Sempre té al cap Barcelona”, defensa Malén Gual, històrica conservadora de la institució. La té tant, al cap, que el de Barcelona “és l’únic museu que es va crear per voluntat seva”. No a Màlaga, no a Madrid, no a París. A Barcelona.
Gual és una de les comissàries de l’exposició que s’ha obert al Museu de Belles Arts de la Corunya, on el petit Picasso visqué just abans d’arribar a Barcelona, i on va decidir ser artista. Gual forma part del nucli fort d’estudiosos catalans que han picat molta pedra fins a ser respectats a escala internacional, cosa fins no fa tant inimaginable. L’ombra del Picasso francès és llarga. “És cert que hi visqué setanta anys, però també que si decidí anar-hi fou per influència dels artistes catalans que ja hi havien estat”, raona Gual.
“La gran exposició de Picasso i Catalunya està per fer. L’hem de reivindicar perquè seria extraordinària i ens donaria una enorme projecció com a país”, afirma Claustre Rafart, que com Gual s’ha jubilat fa poc del museu de l’artista. No l’exposició de Catalunya però sí la de Gósol, plat fort del cinquantenari, es veurà al Museu Reina Sofía de Madrid. Gósol, des d’on Picasso enviava cartes que signava com a Pau. “Em dol moltíssim que aquesta exposició no s’hagi fet aquí”, diu Rafart.
Què passa, que Catalunya és incapaç de correspondre l’estima que li professà Picasso? Exposicions costoses a part, un projecte tan elemental com senyalitzar a l’espai públic de Barcelona els indrets viscuts per l’artista s’ha anat demorant per falta de voluntat política. Per fi, aquest juny serà una realitat junt amb la publicació que ha entomat Rafart, una cartografia amb més de 150 entrades de llocs, conservats o desapareguts, uns molt coneguts i d’altres, gota, vinculats a Picasso.
Rafart en farà una altra, d’interessant aportació a l’Any Picasso català: el comissariat d’una mostra impregnada de la seva mirada sobre els costums i les tradicions populars. S’obrirà la primavera de l’any que ve, coincidint amb la clausura de la Celebració Picasso 1973-2023, al Museu de Solsona. I aquesta és també una altra assignatura pendent: expandir Picasso per tot el país a través de la xarxa de centres picassians, el desplegament de la qual fa anys que s’anuncia i acaba topant amb la inoperància política.
Els museus mitjans i petits, amb molt esforç i poquíssims recursos, aquest any encomanaran esperit Picasso. També el Maricel de Sitges, tot reunint els retrats, nou, que el malagueny feu a Rusiñol (a partir del 26 de maig). La mostra de la Fundació Palau, amb la col·laboració del MNAC i el comissariat de Vallès i Sebastià Sànchez, farà un joc de miralls amb la visió que tenien de Picasso els seus amics artistes i la que Picasso tenia d’ells. “Picasso va ser molt generós amb Catalunya i ens toca defensar la seva catalanitat. Com deia Palau, Picasso sempre es posava al costat del més dèbil, i sabia molt bé que després de la guerra els que hi vam sortir perdent vam ser nosaltres”, rebla Anna Maluquer, la directora del centre d’art fundat per Palau i Fabre, el segon museu de Catalunya que atresora més obres de Picasso.