Aquest olotí d’adopció és un pou de ciència quant a cinema i tot un referent del gènere del documental a casa nostra. Ànima de la primera etapa del festival internacional de documentals d’Olot, l’Olot.doc, continua liderant ara, de forma puntual i des de l’àmbit personal, un munt d’activitats a l’entorn del cinema, dels documentals i de la ràdio, la seva altra gran passió.
Com neix l’Olot.doc?
El documental és un gènere que des de sempre m’ha agradat molt i a Olot només n’arribaven de rebot. A Barcelona, la productora Paral·lel 40 organitzava el Doc del Mes, però era un format que no encaixava amb el cineclub, i amb una colla de ciutadans vam decidir fer un cap de setmana dedicat a aquest gènere cinematogràfic.
Centrat en una temàtica?
No, l’Olot.doc el vam concebre molt eclèctic i, per tant, seleccionàvem i passàvem documentals de totes les temàtiques.
Com s’arriba a ser un referent com aquest festival?
Ho fèiem de forma totalment desinteressada i ho suplíem dedicant-hi moltes hores, del nostre temps lliure. Tots els qui formàvem part de l’organització teníem molta il·lusió i el suport de l’Ajuntament, però vam morir d’èxit.
D’on ve el seu interès pels documentals?
Sempre m’havia atret aquest gènere i vaig decidir estudiar-lo més a fons (la història, la tècnica, etc.). Vaig certificar que és un dels gèneres més rics del cine, que reflectia la realitat que ens envolta i que és una interpretació més de la realitat, que convida l’espectador a plantejar-se el seu posicionament respecte a la realitat que li expliquen, condiciona la visió d’un tema per millorar o per empitjorar. Reclama un paper més actiu de l’espectador.
Algun el deu haver marcat especialment?
Sembla un tòpic. En podria escollir un miler, però triaria Nanuk, l’esquimal, de Robert Flaherty, que documentava, el 1922, la vida als territoris inaccessibles del pol nord amb una meravella d’imatges, si es té en compte l’època en la qual es va filmar. Em va fer entendre el valor dels documentals. Cal tenir en compte que mostrava un territori, unes persones i un estil de vida exòtics en aquell moment. I, més modern, destacaria Nostalgia de la luz, del director xilè Patricio Guzmán, filmat al desert d’Atacama, on fa un refregit entre l’astronomia i la repressió de la dictadura de Pinochet. Aquest director xilè afirmava que un país, qualsevol país, sense documentals és com una família que no té àlbum de fotos.
Es diu que el documental és el germà pobre del cine?
Sí, el documental ha estat injustament marginat, perquè les primeres imatges del cine, les dels germans Lumière, no tenien argument, ni eren una ficció i, per tant, són el primer documental de la història. Recordem que van filmar la sortida de la fàbrica d’uns obrers i l’arribada d’un tren. Estaven, doncs, fent documental. No s’ajustaven a allò que s’entén oficialment per documental, que hi hagi guió, intenció –és a dir, la interpretació de la realitat segons el director–, i que no és necessàriament cert, però sí interpretable.
Vaja, que la línia que separa un i altre és, doncs, una línia molt fina i interpretable?
Sí, i depèn de les escoles i, fins i tot, dels mestres del documental. José Luis Guerín és qui va marcar un abans i un després en aquest gènere a l’Estat espanyol. A En construcción fa un retrat magnífic de la transformació del barri del Raval de Barcelona. És un documental d’una hora i mitja, amb un rècord d’espectadors mai vist fins aquell moment. Ell és un referent del gènere a l’Estat espanyol a final de la dècada dels anys 80 del segle passat, un gènere que evoluciona fins a tenir presència als festivals; fins i tot, arriba a tenir secció pròpia.
L’Olot.doc passa a altres mans amb un altre format, però la seva vinculació personal al documental continua?
Sí, haver estat al capdavant de l’Olot.doc i d’un programa a Ràdio Olot sobre cinema que fem, des de fa 22 anys, amb la Neus Asín, en aquesta emissora, m’obre la porta a moltes activitats personals i que, a més, en general, tenen un caràcter puntual.
Expliqui-les.
Vaig fer la proposta del Doc del Mes, que és un projecte europeu de final dels anys 90 que consisteix en l’emissió d’un mateix documental a una mateixa hora a tot arreu on hi ha alguna entitat o algú que ho sol·licita i té la infraestructura necessària. Calia tenir instal·lacions tècniques que no tothom tenia i era car. Posteriorment, Paral·lel 40, que té una secció de producció i distribució i que és qui fa el Docs.bcn, amb la mateixa idea original, envia a cada sala que vulgui els documentals en format DVD o Blu-ray perquè arribi fàcilment al màxim de gent possible i jo el presento a la Vall d’en Bas, municipi del qual m’encarrego. Les projeccions amb comentari previ es fan al Centre de Natura i Cultura de Can Trona.
La pedagogia del documental, doncs, continua.
Sí, faig xerrades a escoles i dirigeixo les sessions de cinema del club de lectura de la biblioteca Marià Vayreda d’Olot, sempre amb pel·lícules relacionades amb el llibre del mes.
Com s’ho fa per atreure l’interès dels joves dels centres docents?
Intento trobar coses que els arribin fàcilment, anècdotes de la història del cinema, sobretot. Els faig veure amb exemples concrets que el documental és tot allò que no és ficció, i que interpreta la realitat i hi acosta.
I el resultat?
Detecto un cert desconeixement i curiositat a parts iguals. Tenen poc coneixement del documental i la majoria hi ha tingut contacte només a través dels documentals científics de les televisions o bé els que els expliquen coses sobre llocs o personatges dels quals no saben res i els fa por entrar-hi. També és veritat que hi ha algun cas d’alumnes que, un cop acabada la sessió, et demanen més informació. Són, però, casos puntuals.
Vostè és també un home de ràdio. Com va començar?
Fa 38 anys. Jo estava al moviment Rialles d’Olot. Volíem fer un programa i em van demanar que m’encarregués dels guions. Es deia El sarau de les nou. Feia només quatre o cinc mesos que estava a l’entitat i m’ho van adjudicar a dit. Segurament, ja sabien que escriure guions era i és la meva malaltia principal [riu]. Va durar dues temporades i en vaig escriure més de noranta. Ho vaig haver de fer a mà, no tenia màquina d’escriure.
Però l’afició per la ràdio li va arribar de sobte?
No, la ràdio m’ha agradat tota la vida i puc dir que els meus nets segueixen aquesta passió i n’estic molt orgullós. I, és clar, quan et donen la possibilitat d’entrar a la ràdio i fer un programa, se t’obren moltes portes.
I la història continua...
Sí. Després, amb en Pep Jové, vam fer cada dijous a la nit La clau al pany, el duro i la ràdio per un tubo, i també vaig col·laborar amb la Mariàngels Llaona en el seu programa Reflexions de vida. I, després, vaig estar uns anys a Ràdio Ser, a la seu de Girona.
Amb programa propi?
No, vaig començar fent col·laboracions puntuals en una secció que es deia Tot explota bé pel cap o per la pota, un títol manllevat de l’Ovidi Montllor. Un any després, em van encarregar un programa –aquest sí de producció pròpia– que va durar dues temporades. Explicava la història del segle XX a través de curiositats. A la primera temporada es va anomenar Servei a domicili i a la segona, Estació de servei.
Amb curiositats de cine?
No només d’aquesta temàtica, sinó també del jazz, però sí que hi tenien molta rellevància, si ho comparem amb la resta de temàtiques.
Després d’aquest període torna a Ràdio Olot?
Sí, i és el moment en el qual iniciem amb la Neus Asín el programa sobre cine, al qual ja m’he referit abans, Sessió contínua, que ja fa 22 anys que dura, que va tenir, al seu moment, la versió televisiva a Olot Televisió amb el nom de Freedonia i que va durar tres temporades.