Falta valentia

Visca les recuperacions de gent interessant, com Maria Aurèlia Campany, sempre que serveixi per reivindicar-la. El TNC fa molt bé recuperant autores mig oblidades dins del patrimoni teatral català. Ara cal saber-li donar la clau perquè commogui i interessi avui.

Probablement interessaria avui més la Capmany polemista que la dramaturga de Vent de garbí i una mica de por. L’operació, com la de La Víctor C (sobre Caterina Albert), queda a mitges, li falta l’últim cop de canell per presentar una situació que bategui reveladora, encara. Hi ha exemples reeixits en aquestes posades en escena, com ara Els Jocs florals de Canprosa., Jordi Prat i Coll, hi va afegir tota una primera part festiva, escandalosament punyent d’altres textos de l’autor. És cert que en la dramatúrgia de Boronat/Pujol s’hi inclouen Cartes impertinents de l’autora; però, més enllà del to provocador, hauria estat bé donar-hi un to de contradicció personal, d’acceptar el privilegi de classe. Fa uns anys, els Pirates van traslladar el cabaret cínic en una trilogia al Balneari (la identitat, l’educació i el poder) que, potser sense voler, feia un retrat actual partint d’un lloc similar al de Vent de garbí...

Capmany va introduir una escena en la seva revisió del text: va afegir una mirada cínica del Maig del 68 a les escenes de la Setmana Tràgica del 1909 i de la Guerra Civil. La rosa de foc de Barcelona bategava convulsió (més o menys visible) en aquestes tres dates, però la burgesia seguia estiuejant a la costa, confiant que tot era foc d’encenalls. Calia afegir-hi un altre capítol? La decisió per evidenciar un nou episodi ha estat la metateatralitat (una companyia que la representa, com ja es va fer en altres posades en escena com la de La dama de Reus, d’Ambrosi Carrion, 2007). El quart capítol podria tenir tres momentums prou barcelonins: la transició vista des de les Rambles (des del Liceu); la guerra iugoslava amb plena fastuositat olímpica (des de l’estadi olímpic) o, la darrera convulsió arran de l’independentisme fins a l’1-O (mirant-ho des de l’AP-7) amb tots els ponts inundats de banderes i entusiasme col·lectiu.És cert que la mirada per sobre de les espatlles de la burgesia que estiueja i es preocupa només de com anar aliant fortunes a còpia de casaments (talment com l’aristocràcia caduca amb els regnats) és bastant més àmplia que la d’Amèrica (en la qual es denuncia l’enriquiment de Barcelona gràcies a l’esclavisme). Representar-ho al TNC és un lloc prou propici per fer escarni de la burgesia cultural fidel a aquestes produccions (al costat del Liceu, és clar!). Agnès Mateus ja en va fer una denúncia, a còpia d’esquarterar una maqueta de l’edifici a Patatas fritas falsas, a la Sala Petita (TNC, 2022).. El joc audiovisual té un aire cubanero (Gente bién). Però la cruel denúncia queda en una simpàtica animació. Sobre la producció, cal celebrar els moments vibrants de música i de quadres còmics(genial el desplegable per construir de la sala d’estar final), amb continus canvis de perruques i vestuaris. La direcció de Judith Pujol hi ha jugat sense cap tipus de complex. La vis còmica d’Áurea Márquez, David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Miquel Malirach, Albert Mora/Bernat Cot, Miriam Moukhles i Joan Solé li dona un toc de farsa eficaç(cadascú jugant les seves cartes, cedint-se generosament els moments de protagonisme, sigui en el gag, en el ball o en la cançó). Passa fresc, divertit, amb rols que es van repetint, amb festes d’envelat i parelles que no acaben de consumar mai el casament. És joiós i àcid fins al quadre final que, amb quatre traços, marca la perspectiva actual. Acaba rodó però, és cert, queda curt (pels llargs passatges quasi reiteratius dels tres estadis històrics anteriors), sense l’aire polemista de la Capmany.